Opinió

Catòlics indignats

Si els “indignats” estan cansats de la partitocràcia corrupta, no menys cansats estan els catòlics del poder absolut del Vaticà, que impedeix la democratització real de l'Església

Segons Jac­ques Mari­tain, la tragèdia de les democràcies moder­nes és que encara no han sabut rea­lit­zar la democràcia. Aquesta afir­mació té avui un caràcter profètic. Des de sem­pre he sen­tit una pro­funda admi­ració per aquest pen­sa­dor cristià, ini­ci­al­ment pro­tes­tant i con­ver­tit al cato­li­cisme a par­tir del 1906. Lli­bres com Huma­nisme inte­gral, L'home d'estat, Apro­xi­mació a Déu, Cris­ti­a­nisme i democràcia, L'Església de Crist, Règim tem­po­ral i lli­ber­tat i Prin­ci­pis d'una política huma­nista són avui una oferta de llum en temps de fos­cor ideològica. El car­de­nal Marty va qua­li­fi­car Mari­tain de “cristià lliure”. Cris­ti­ans lliu­res és el que manca avui a l'Església. Cris­ti­ans capaços de dis­tan­ciar-se de les estruc­tu­res eclesiàsti­ques actu­als que han aban­do­nat la línia del Vaticà II. Capaços de dir les coses pel seu nom. De fet, ja n'hi ha. Però el bes­can­ta­ment per part de la jerar­quia els fa invi­si­bles. I es tracta de fer-se visi­bles i oïbles. Aquesta és la gran difi­cul­tat. Però si els “indig­nats” ho han acon­se­guit, també ho podem fer els catòlics indig­nats amb la manera de fer de l'Església actual.

Si he citat Mari­tain, és pre­ci­sa­ment perquè, allu­nyat dels extrems, va saber unir l'ortodòxia amb el progrés de l'època. Pocs teòlegs han sabut fer el que ell va saber fer a la per­fecció (mal­grat que no era teòleg sinó filòsof): adap­tar el tomisme a la moder­ni­tat. La recon­ci­li­ació que reclama cons­tant­ment Benet XVI entre la metafísica cris­ti­ana i el raci­o­na­lisme antro­pològic (entre la fe i la raó) es troba expli­cada en els seus lli­bres. Ignoro si Benet XVI els ha lle­git. En qual­se­vol cas, és com si no ho hagués fet. La seva manera de lamen­tar-se i la seva pecu­liar visió de la laïcitat no són el millor incen­tiu per interes­sar els intel·lec­tu­als en la qüestió reli­gi­osa, que té un pes tan deter­mi­nant en el futur de la soci­e­tat, tal com ja s'està com­pro­vant en el món àrab i com és fàcil de com­pro­var en el nos­tre. Davant la crisi de voca­ci­ons i la manca de cape­llans, les direc­trius de Roma postu­len un retorn a la vella cris­ti­an­dat. Més pregària, més celi­bat, més cle­ri­ca­lisme, més cen­tra­lisme romà i més intran­sigència.

A par­tir del Vaticà II, els ele­ments cons­ti­tu­tius de la nos­tra reli­gi­o­si­tat són uns altres. Afor­tu­na­da­ment, no només no ens allu­nyen dels pro­ble­mes del món, sinó que ens aju­den a com­pren­dre'ls. Estem prou pre­pa­rats per assu­mir el que, en síntesi, recla­men els “indig­nats”: que l'eco­no­mia no domini la democràcia sinó que la democràcia domini l'eco­no­mia. I el mateix cal dir de l'Església, entesa com a comu­ni­tat de cre­ients i com a poble de Déu, que és com la va defi­nir el Con­cili: no és ella (l'Església) que ha d'estar al ser­vei del papa i de la cúria, sinó el papa i la cúria al ser­vei de l'Església i del poble de Déu, que en defi­ni­tiva és la Huma­ni­tat sen­cera.

Tal vegada ha arri­bat l'hora de la “revo­lució pacífica” dels catòlics de tot el món que esmen­tava el teòleg Hans Küng en la seva inter­venció en l'ano­me­nat Ame­ri­can Cat­ho­lic Coun­cil, que va tenir lloc a Detroit la pas­sada Pen­te­costa. Segons infor­mava la revista El Pregó, en aquest “con­cili” es va recla­mar una reforma de l'Església en pro­fun­di­tat. Una reforma que, al final, es va con­cre­tar en la Carta dels deu punts, la carta dels drets i de les res­pon­sa­bi­li­tats de tots els que som Església. Drets i res­pon­sa­bi­li­tats, i no única­ment deu­res i sub­missió a la jerar­quia. En aquesta Carta (apro­vada per acla­mació) s'hi afirma el pri­mat de la consciència i el dret de tot fidel a tenir veu sobre la marxa de l'Església i de ser pro­ta­go­nista en l'anunci de l'Evan­geli.

Si s'ana­litza bé, el que es reclama no dife­reix gaire del que recla­men els “indig­nats” en relació amb la democràcia. Si ells estan can­sats dels par­tits i de la par­ti­tocràcia cor­rupta, no menys can­sats estan els catòlics de l'actual “papo­la­tria” i del poder abso­lut del Vaticà, que impe­deix la demo­cra­tit­zació real de l'Església, tal com l'ente­nia el Vaticà II: una col·legi­a­li­tat que no es limita a la comunió dels bis­bes amb el papa (i vice­versa), sinó que també dels bis­bes amb els rec­tors de parròquia i dels rec­tors de parròquia amb els mem­bres de la comu­ni­tat. Democràcia real, com diuen els “indig­nats”, i no única­ment par­la­mentària. Si el sol fet que les llis­tes elec­to­rals fos­sin ober­tes, ja sig­ni­fi­ca­ria un canvi revo­lu­ci­o­nari, és fàcil ima­gi­nar quin canvi no s'ope­ra­ria en l'Església si es tingués en compte el sen­sus fide­lium (el punt de vista dels fidels) que invoca Hans Küng. No ens estaríem lamen­tant: estaríem fent cos­tat als “indig­nats” i col·labo­rant en la solució dels pro­ble­mes glo­bals. Con­tri­buir a millo­rar l'Església és con­tri­buir a superar la crisi glo­bal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.