La legislatura del divorci

El matri­moni entre Cata­lu­nya i Espa­nya té els dies comp­tats. La relació s'ha malmès de tal manera que el divorci és ine­vi­ta­ble. Fa trenta anys van ini­ciar junts el camí d'una tran­sició a la lli­ber­tat i la democràcia. Com tot matri­moni, hi havia molta il·lusió i un afecte sin­cer, però tres dècades després, poca cosa queda.

Mol­tes pare­lles come­ten el mateix error: aguan­ten i aguan­ten una relació que no fun­ci­ona i espe­ren que l'altre canviï aque­lles coses que fan mal. Pas­sen els anys i els defec­tes de l'altre no només no es cor­re­gei­xen sinó que s'agreu­gen fins a arri­bar al mal­trac­ta­ment mutu.

Ales­ho­res, una de les parts deci­deix que ja n'hi ha prou, que millor par­tir peres, per mes dolorós que sigui. Ja fa temps que sap que el final és ine­vi­ta­ble, però fins fa poc encara s'escol­tava la veu de par­tits i pre­si­dents que com aque­lles sogres que volen pre­ser­var el matri­moni insis­tien que, a pesar dels mal­trac­ta­ments, aquell que havia deci­dit mar­xar havia de tenir paciència i espe­rar, que l'altre can­vi­a­ria, que en el fons se l'esti­mava i que valia la pena la vida en comú.

El matri­moni està aca­bat, però. Men­tre un tre­ba­lla per tirar enda­vant, l'altre es gasta els diners a per­so­na­lit­zar el cotxe, a pesar que dor­men en un llit amb els llençols fora­dats. Tenen llengües dife­rents, però un d'ells ha impo­sat la seva a l'altre, i s'empre­nya si aquest la fa ser­vir amb els seus amics i fami­li­ars.

El cas és que una de les parts ja ha començat a fer les male­tes, i fins i tot l'altra part intu­eix que no hi ha res a fer, tot i que encara el sogre Peces-Barba i els bis­bes que els van casar insis­tei­xen que el matri­moni és una ins­ti­tució sacro­santa i indis­so­lu­ble.

Estic con­vençut que la legis­la­tura que sor­girà del 20-N serà aque­lla on el matri­moni pre­sen­tarà els papers al jut­jat per dis­sol­dre's. No serà fàcil, i és pro­ba­ble que s'hagi de dema­nar una ordre d'allu­nya­ment, però l'esce­nari que ens espera en els pro­pers anys farà abso­lu­ta­ment impos­si­ble la con­vivència.

Com sol pas­sar a molts matri­mo­nis, pas­sat un temps pru­den­cial, amb­dues parts des­co­bri­ran que són immen­sa­ment més feliços cadascú per la seva banda. Fins i tot és pos­si­ble que, amb el temps, puguin ser bons amics.