Grum

No s'enga­nyin: el pre­si­dent del govern espa­nyol que sor­tirà de les urnes, sigui quin sigui, encara que sem­bla que serà Mari­ano Rajoy, tindrà com a missió prin­ci­pal, diguin el que diguin els seus turi­fe­ra­ris, fer de noi dels encàrrecs d'Angela Merkel. Ja veu­ran com el futur minis­tre d'Eco­no­mia, que és el senyor que ha de qua­drar els comp­tes i dis­se­nyar per a Espa­nya –i amb ale­gria– les matei­xes reta­lla­des que tant es cri­ti­quen quan es fan a Cata­lu­nya, tindrà un per­fil tec­nocràtic. A tot esti­rar, un per­fil com el que tenia Pedro Sol­bes amb el govern del PSOE, abans que Rodríguez Zapa­tero el ful­minés per aque­lla mania de por­tar-li la contrària i voler apli­car mesu­res que, ves per on, ara farien que Espa­nya, com Cata­lu­nya, no esti­gues­sin com estan.

No crec jo que Ale­ma­nya, que és la que ha de pagar la festa –i ho farà, no ho dub­tin– s'esti­gui per romanços. Allí, com a tot arreu, qui paga mana.

La situ­ació en què ara es troba cada eco­no­mia depèn de la potència de les seves indústries i del volum del crèdit adqui­rit. Fins que la bom­bo­lla, cre­ada amb la màquina de fer bit­llets i no de l'estalvi, no s'ajusti al valor dels béns i ser­veis, la balla­rem magra.

Per això Espa­nya, com altres ter­ri­to­ris euro­peus, neces­sita Ale­ma­nya. Perquè, al cap­da­vall, és ella la que mana al Banc Cen­tral Euro­peu i és la que hau­ria de fer una rat­lla a terra, als peus dels espe­cu­la­dors, i dir-los: “Fins aquí heu arri­bat, nois.”

Però és clar: perquè això passi, el senyor Rajoy, com ja han fet el senyor Monti i el senyor Papa­di­mos, ha de fer de grum de frau Merkel.