L'endemà del dissabte

Se sol donar per des­comp­tat que les clas­ses polítiques dels països dits democràtics són hete­rogènies, tal com demos­tra, de fet, l'existència de les pàgines inter­mi­na­bles –sovint pas­sa­des per alt pels soferts lec­tors– que els dia­ris dels països en qüestió dedi­quen a les pica­ba­ra­lles entre els polítics res­pec­tius, tant si són del mateix color com no.

Sem­bla que, per la mateixa regla de tres, també es dóna per des­comp­tat que els règims dels països no democràtics són tan com­pac­tes i dis­ci­pli­nats com uns equips de fut­bol. Quan es parla de l'Iran, per exem­ple –i últi­ma­ment se'n parla molt–, qual­se­vol diria que els seus diri­gents tre­ba­llen com un sol home per tirar enda­vant el seu pro­grama nuclear.

Que fas­ci­nant, doncs, lle­gir en un repor­tatge deta­llat a l'últim número de la New York Review of Books que el govern iranià està immers en un con­flicte intern de pro­por­ci­ons con­si­de­ra­bles, entre el líder suprem Ali Kha­me­nei i els seus aia­tol·làs, d'una banda, i el pre­si­dent Ahma­di­ne­jad i el seu cer­cle íntim, de l'altra. Bona part de la població està con­vençuda que l'asses­sor més pro­per a Ahma­di­ne­jad (del qual també és gen­dre) –Esfan­diyar Rahim Mas­haei– està en con­tacte directe amb l'Imam Dotzè (un mes­sies ocul­tat, és a dir, màgica­ment ama­gat, des del segle X). Segons les cre­en­ces xiïtes, aquest imam, quan apa­re­gui final­ment (amb Jesu­crist al seu cos­tat, per cert), eli­mi­narà tots els vicis i con­flic­tes arreu del món. Que el senyor Mas­haei hi esti­gui en con­tacte, doncs, és una amenaça directa a l'auto­ri­tat espi­ri­tual dels aia­tol·làs, enfron­tats ara al mateix Mas­haei i també, de retruc, a Ahma­di­ne­jad. Resulta que una de les con­di­ci­ons impres­cin­di­bles perquè l'apa­rició tin­gui lloc és que l'Iran tin­gui un gran exèrcit, la defi­nició del qual, avui en dia, seria un que tingués armes nucle­ars. Pot ser, doncs, que el pre­si­dent de l'Iran –ins­pi­rat per les con­ver­ses que el seu gen­dre diu que manté amb l'Imam Dotzè– esti­gui fent tots els pos­si­bles per fabri­car una bomba atòmica només per faci­li­tar l'adve­ni­ment d'aquest ésser diví abans que els aia­tol·làs li parin els peus. Es veu, doncs, que d'una manera quasi foi­xana, a l'Ahma­di­ne­jad l'exal­ten les tec­no­lo­gies noves alhora que con­ti­nua ena­mo­rat de les cre­en­ces velles; amb unes con­seqüències que són i seran, no cal dir-ho, del tot impre­vi­si­bles.