Opinió

Des de Stanley Park

Algú reconeix que estem a les beceroles de recollir tot el que representa o ha significat, en el passat proper, estar i ser català?

Aquesta és una història que començà amb un agra­da­ble pas­seig pel parc més bonic de Van­cou­ver. M'acom­pa­nyava una pro­fes­sora i la con­versa era el patri­moni d'un poble. Ella, cana­denca de ter­cera gene­ració i jueva des de la per­petuïtat, reco­nei­xia que la sim­bi­osi dels cata­lans amb el patri­moni, des del seu punt de vista, era més que dub­tosa. Per a mi, la seva radi­ca­li­tat obeïa més a la nos­tra inex­pli­ca­ble manera de ser que a una tendència, per part de la gent de casa, a defen­sar allò que no hi és o és intan­gi­ble: com la cul­tura o la memòria dels que han vis­cut abans que nosal­tres. La per­ple­xi­tat d'un estran­ger sobre els cata­lans, sovint, rau a no ado­nar-se de tota la riquesa que tenim i la manca d'orgull a con­ser­var i posar-la a l'abast dels altres.

Esa-Jane, així es diu la pro­fes­sora, recor­dava les peripècies de la seva branca materna, que venien de Vil­nius, on va néixer i desen­vo­lu­par-se el que seria una ins­ti­tució modèlica: YIVO, l'Ins­ti­tute for Jewish Rese­arch, que s'establí a l'actual Lituània el 1925 i des de 1940 començà a ubi­car-se en la 16th Street de Man­hat­tan, Nova York. YIVO és la memòria històrica del poble jueu, pel que fa al llarg viatge des de l'Europa de l'Est fins a la lli­ber­tat. És un recompte meti­culós d'aque­lles coses que van ser impor­tants: com un rebut del pa, la carta d'una mare, una pel·lícula fami­liar o el pòster d'un con­cert de barri. La seva bibli­o­teca dis­posa de 385.000 volums en dotze llengües i els seus arxius cons­ten de més de 24.000.000 peces per­so­nals d'aque­lla comu­ni­tat, que les va con­ser­var al llarg del peri­ple, fins a la lli­ber­tat i amb el risc que repre­sen­tava si eren des­co­berts per la Ges­tapo en totes les for­mes que aquesta va pren­dre, a l'hora de repri­mir la lli­ber­tat d'aquells jueus asque­na­si­tes, encara sense pàtria. YIVO és molt més que un símbol de resistència, és un orga­nisme viu i dedi­cat a pre­ser­var i ampliar una llen­gua: jid­disch, i el patri­moni que l'envolta.

Sobta reconèixer la gent que l'impulsà: Noc­hum Shtif, un escrip­tor que con­tras­tava “un naci­o­na­lisme jueu pos­si­ble” amb una “visi­o­na­ria tendència hebraica”, o sigui vella i des­con­tex­tu­a­lit­zada, d'aquells altres jueus que, en una seqüència pro­lon­gada d'auto­odi, “assi­mi­la­ven la cul­tura russa o polo­nesa”. Max Wein­reich, un direc­tor de tea­tre ena­mo­rat dels nens i la seva riquesa ima­gi­na­tiva, i Elias Tche­riko­ver, un his­to­ri­a­dor, com­ple­ten el grup de tres homes –dic, i al mateix moment la pro­fes­sora em cor­re­geix: “Tres homes i les seves famílies”– que van ence­tar aquest pro­jecte, un exem­ple de coherència per demos­trar l'amor a unes tra­di­ci­ons i una llen­gua per damunt de les cir­cumstàncies.

Expli­car les peripècies de la majo­ria d'arxius de YIVO durant la Segona Guerra, el seu tras­llat per les tro­pes de Hit­ler, des dels gue­tos a Berlín, fins a la sal­vació final a Nova York, és una aven­tura fas­ci­nant d'aquest sen­ti­ment de pre­ser­vació dels valors quo­ti­di­ans i de l'excel­si­tud de la natu­ra­lesa humana.

Acabàvem el pas­seig quan m'assaltà el dubte: hem fet prou pel patri­moni català? Evi­dent­ment que s'ha ence­tat una tasca ingent, però algú reco­neix que estem a les bece­ro­les de reco­llir tot el que repre­senta o ha sig­ni­fi­cat, en el pas­sat pro­per, estar i ser català? Actu­al­ment, no fem més per la manca de diners? Diuen. O perquè les inten­ci­ons de l'ene­mic no estan decla­ra­des? Pot­ser no sabem lle­gir els sig­nes dels temps? Pot­ser. La reflexió amb l'Esa-Jane se centrà en la lleu­ge­resa amb què trac­tem mani­fes­ta­ci­ons cul­tu­rals i huma­nes que són impres­cin­di­bles, perquè el cata­la­nisme com a doc­trina social es pugui desen­vo­lu­par amb una for­ta­lesa de prin­ci­pis i d'objec­tius que els dóna con­tinuïtat a través del patri­moni. Sabem reac­ci­o­nar quan ens toquen la llen­gua. Sens dubte. Però el patri­moni, la pre­ser­vació dels mots i les idees en forma d'art o pura nar­ració o crònica? No estic segur de tenir apa­ma­des les res­pon­sa­bi­li­tats del que ens hi juguem i de què per­drem els pro­pers anys.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.