Records d'una transició

El 17 de setem­bre del 2008 moria a Vitòria-Gas­teiz, amb 91 anys d'edat, José María Cirarda Lac­hi­ondo, arque­bisbe emèrit de Pam­plona cone­gut en deter­mi­nats sec­tors com “el bisbe d'ETA” i en altres com “el bisbe a qui ETA es creuà pel camí”; un home de Déu fona­men­tal en la dar­rera etapa del fran­quisme i que formà la mítica davan­tera ecle­sial dels anys sei­xanta-vui­tanta, una ali­ne­ació que tenia la punta de llança en Bueno, Jubany, Tarancón i Cirarda. L'abril del 2002 havia finit i sig­nat les memòries, per publi­car, segons pròpia indi­cació, tres anys després de la seva mort. Ara, Recu­er­dos y memo­rias (Edi­to­rial PPC) és a les lli­bre­ries.

Des que Joan Pau II n'acceptà la renúncia a la seu epis­co­pal –al 1993; per cert, amb una rapi­desa inu­sual–, Cirarda visqué junt amb la seva ger­mana a la capi­tal ala­besa, entre els lli­bres més esti­mats i els records més pre­uats, viat­jant on li dema­na­ven una con­ferència o la prèdica d'uns exer­ci­cis, rela­ci­o­nant-se amb amics de sem­pre i fent el cafè al bar de sem­pre. Els amics insis­ti­ren que escrigués les memòries, quan era impor­tant que con­tras­tes­sin les visi­ons fetes des d'altres paràmetres, i fou Rovira Belloso qui el con­vencé defi­ni­ti­va­ment quan li digué que “li agradi o no, vostè ocupa una pàgina en la història de l'Església a Espa­nya” i “si no escriu els seus records altres ho faran, i pot­ser no diran la seva veri­tat”. El 23 de maig del 2000, l'arque­bisbe començà a escriure les memòries i dos anys després les aca­bava, quan, segons ell mateix comenta, memòries és una paraula lli­gada al gorant­zi­jak basc, un terme que té molt a veure amb l'aco­mi­a­da­ment que es diri­gei­xen els bas­cos entre ells. En el seu adéu, ho explica quasi tot, amb un sub­til res­pecte i negant-se a fer públic algun nom, tot con­fes­sant que hi ha coses que creu millor no des­ve­lar.

Quan a l'inici de les memòries Cirarda parla que era un nen que jugava amb un altar de fira i que als deu anys entrava al semi­nari, poc es pot pre­veure el que espe­rava al jove basc, que als dinou quedà impres­si­o­nat quan, des del turó Kati­llotxu, con­templà el bom­bar­deig de Ger­nika i després veié, sense com­pren­dre-ho, com molts sacer­dots bas­cos eren jut­jats i empre­so­nats pels fran­quis­tes només pel fet d'haver pre­di­cat en euskera o no haver con­dem­nat la República. A par­tir d'aquí, la vida de José María s'endinsa en el con­tra­dic­tori món de la soci­e­tat basca, marxa a Anda­lu­sia i torna a la seva terra com a admi­nis­tra­dor apostòlic de Bil­bao, quan el fran­quisme impe­dia deter­mi­nats nome­na­ments de bis­bes titu­lars. Del 1968 al 1971 viu el con­flicte per­ma­nent, amb una comu­ni­tat ecle­sial revol­tada con­tra la jerar­quia i una soci­e­tat ideològica­ment tren­cada. ETA neix en un mones­tir i en una sala del semi­nari s'acorda l'ajus­ti­ci­a­ment de l'ins­pec­tor Man­za­nas. Cirarda s'enfronta al capità gene­ral i el famós Procés de Bur­gos acaba d'enra­rir un clima irres­pi­ra­ble.

Pau VI, pro­tec­tor directe de Cirarda, veu la neces­si­tat de treure'l del front de bata­lla i l'envia de bisbe a Còrdova, però el reserva per nome­nar-lo arque­bisbe de Pam­plona quan, mort el dic­ta­dor, el Borbó renun­cia al dret con­cor­da­tori de vetar nome­na­ments. Nova­ment, el tema d'ETA es creua en la bio­gra­fia de l'eclesiàstic, que viu a cavall de Navarra i Euskadi els anys més durs de la tran­sició. Per més, mort Pau VI, s'adona que Joan Pau II no entén gaire la rea­li­tat euskal­dun. Al car­rer, les pin­ta­des ho diuen tot: “Cirarda: a Córdoba o al paredón”. Quinze anys a Pam­plona omplen una pàgina impor­tant de la història.

Unes memòries far­ci­des de records i des­co­ber­tes, fins amb algun fet que s'explica per pri­mera vegada, com quan Jubany es nega a accep­tar el nome­na­ment per Bar­ce­lona i Cirarda és a punt de venir a Cata­lu­nya com a arque­bisbe. Una interes­sant lec­tura.