El món al revés

Veri­ta­ble­ment és el món al revés: el senyor Mon­ti­lla, que no s'ha pre­sen­tat a les elec­ci­ons de diu­menge pas­sat, vol ser sena­dor; i el popu­lar senyor Millo, que s'ho ha gua­nyat a les urnes, renun­ciarà a ser mem­bre del Congrés si només hi ha de fer de dipu­tat ras. Ales­ho­res es que­darà al Par­la­ment de Cata­lu­nya, on almenys llu­eix els galons de por­ta­veu.

Sobre això del diri­gent del Par­tit Popu­lar, no crec que els seus elec­tors li facin mai cap retret: el que volien era tenir un dipu­tat. I a Girona més que a cap altre lloc. Que es digui Millo o Veray, que sigui home o dona, deu ser per a ells una qüestió secundària. No és pas igual el cas extra­va­gant del doc­tor Broggi, can­di­dat d'Esquerra al Senat. Mai ningú no va ama­gar que el vell cirurgià sola­ment feia d'esquer i que el lloc l'ocu­pa­ria un altre.

Però cap d'aquests dos casos és com­pa­ra­ble al del senyor Mon­ti­lla, que gau­deix d'un càrrec del qual no pot dimi­tir. Pot renun­ciar al des­patx, a la secretària i al xofer, però no pas al càrrec: sem­pre en serà, d'expre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Lle­vat que mai en tornés a ser, de pre­si­dent, i ales­ho­res haguéssim de lle­var-li tem­po­ral­ment l'ex.

Però el senyor Mon­ti­lla no en té prou, amb el seu càrrec vita­lici. En vol un altre de tem­po­ral, de moment per qua­tre anys. Vol ser sena­dor. Això sí: sense sot­me­tre's a la molèstia de les urnes. No fos cas que els ciu­ta­dans, com van fer fa un any, el tra­gues­sin del palau.