Elogi de la política

Contrària­ment a allò que a pri­mera vista pugui sem­blar, en aquests moments de tanta incer­tesa econòmica la política torna a lluir amb tota la seva bri­llan­tor. Si no fos que aquesta crisi està arros­se­gant molta gent a la mar­gi­na­li­tat i a l'exclusió, podríem dir que l'espec­ta­cle és apas­si­o­nant com poques vega­des ho ha estat, a Europa, des de la cai­guda del Mur. D'entrada, cons­ta­tem una pri­mera con­tra­dicció: en una soci­e­tat emi­nent­ment con­ser­va­dora com la de l'Europa Occi­den­tal s'estan suc­ceint, a ritme frenètic, els can­vis de majo­ries i de governs. Quan dic con­ser­va­dora no em refe­reixo a governs con­ser­va­dors sinó a una soci­e­tat on el més impor­tant, per a un nom­bre majo­ri­tari o sig­ni­fi­ca­tiu de ciu­ta­dans, ha estat, fins ara, con­ser­var, i aug­men­tar a ser pos­si­ble, el benes­tar acon­se­guit per la gene­ració ante­rior. Una segona cons­ta­tació. Es parla molt de la supe­di­tació de la política als mer­cats però, en bona part, les arrels de la situ­ació actual les hem d'anar a bus­car a la política i a la història, que és la seva ger­mana gran. Cal saber que, d'alguna manera, aquest pot­ser és el penúltim epi­sodi de la guerra de religió entre lute­rans, que no tenen l'esca­patòria de la con­fessió, i catòlics o excatòlics que es poden per­do­nar cada dia. Cal saber que la inflació des­bo­cada porta a la pit­jor de les catàstro­fes morals que pot expe­ri­men­tar una soci­e­tat, com Josep Pla va des­criure en les seves cròniques sobre l'Ale­ma­nya dels anys vint. I cal saber que aquell espe­rit i aquest epi­sodi expli­quen, en part, la nega­tiva dels diri­gents ale­manys de con­ver­tir el Banc Cen­tral Euro­peu en una màquina de fabri­car bit­llets o euro­bons.

Una manera dife­rent d'enten­dre la política va fer que a Ale­ma­nya es formés una gran coa­lició entre els dos par­tits majo­ri­ta­ris així que es va veure venir la tem­pesta econòmica, men­tre a Espa­nya uns i altres, que tenien més raons per estar espan­tats, es van seguir tirant els plats pel cap fins a la vigília mateix de l'heca­tombe. ¿S'ima­gi­nen en quina situ­ació nota­ble­ment millor no es tro­ba­ria Espa­nya si PSOE i PP hagues­sin actuat a la manera ale­ma­nya? Política, política. D'això estem par­lant. També és política, o història, saber que la sal­vació d'Itàlia sem­pre ha vin­gut del nord; de les zones històrica­ment ger­ma­nit­za­des; i que, per tant, no té res d'estrany que sigui un milanès, sense domi­cili a Roma, el qui ara, en moments de crisi, diri­geixi la nació.

A Cata­lu­nya, la política va por­tar el tri­par­tit i la política ha engo­lit els seus res­pon­sa­bles en el curt espai de tres anys. La política és la que ha pro­vo­cat can­vis de gran con­si­de­ració al Par­la­ment català, pri­mer; i al Par­la­ment espa­nyol, després. Els elec­tors cata­lans han entès, per exem­ple, que pot­ser era més impor­tant que mai seguir dis­po­sant d'un grup par­la­men­tari català fort. En aquest sen­tit, Con­vergència, com en èpoques ante­ri­ors la Lliga o l'Esquerra en temps de la República, ha dis­po­sat no només del vot dels con­vençuts sinó del d'aquells que saben que un grup par­la­men­tari és la forma de pressió legítima de què es dota un ter­ri­tori per defen­sar, o impo­sar si ve a tomb, els seus punts de vista dins d'unes estruc­tu­res democràtiques. Els tòpics poden durar dies, set­ma­nes, mesos, anys o segles sen­cers. Un dels tòpics més este­sos entre nosal­tres, i espe­ci­al­ment entre la gent jove, és que la política no ser­veix per a res. Però men­tre els més miops s'atrin­xe­ren, auto­sa­tis­fets, en aquest immo­bi­lisme, la rea­li­tat política va dei­xant enrere dog­mes i cer­te­ses. Com un tsu­nami incru­ent però sense atu­ra­dor.