Eleccions i identitats
apareix nítida, en projectar-hi
la situació identitària de Catalunya
i Euskadi i la seva llengua pròpia
El resultat dels comicis d'aquest mes han capgirat el quid de la qüestió. Només cal tenir davant el mapa de l'Estat i veure com damunt del blau s'erigeix potent un poble que s'estén del Pirineu al Mediterrani i es clou amb un magnífic riu. El poble és Catalunya. Amb menys volum, però amb brio, als mars del Nord un altre poble se separa de la resta de l'anomenada pell de brau i té el nom d'Euskadi.
De què i quines són les causes d'aquest panorama dissonant que omple tertúlies, articles, xerrades? Em sembla que caldria iniciar l'anàlisi al revés. N'hi ha prou a posar damunt d'una taula el mapa estès. Contemplar-lo durant uns instants i la resposta apareix nítida, en projectar-hi la situació identitària d'aquests pobles i la seva llengua pròpia. La complexitat que es deriva de tot plegat. Perquè és cert. Som pobles diferenciats de la resta d'un estat que es vol nació única amb un centre centrífug que aspira com un xuclador els pobles del seu voltant.
Un distintiu a l'hora de votar a les Corts espanyoles és el majoritari sentiment anti-PP que ens caracteritza si el relacionem amb Espanya. ¿Com pot ser d'altra manera si el Partit Popular basa els seus decàlegs ideològics en la llengua espanyola com a única llengua vehicular de l'Estat espanyol (dit Espanya), que envia globus sonda sobre la necessitat d'eliminar les autonomies; que ha posat al Tribunal Constitucional lleis tan antigues i eficaces –considerades modèliques per Europa– que, com és el cas de la llei d'immersió lingüística, vulneren la voluntat popular manifestada en l'Estatut del 2006; que atia els catalans buscant-los les pessigolles en una pretesa segregació lingüística?
Abominant la nostra cultura mil·lenària i la nostra llengua no pot pas tenir al seu costat gaires catalans encantats de la vida amb un grup polític enemic.
Segurament si a Catalunya hi hagués dos grans partits com passa a Espanya –el PSOE i el PP–, bé prou es guardaria el partit d'en Rajoy de dir segons què. Però imaginar aquesta situació és com imaginar un món diferent. Catalunya té la gamma de partits que té per la complexitat de la seva sociologia: 1) un 50% de persones de parla catalana que senten aquesta llengua com a llengua pròpia, sense competir amb cap altra; 2) un segurament 25% de persones que, per circumstàncies familiars, dominen com a pròpies el català i el castellà –amb més o menys intensitat, com ha estudiat la sociolingüística–; 3) un altre 25% que són de llengua castellana. No entro en el multiunivers de llengües que ciutats com ara Barcelona són capaces de deglutir. Només un partit que té clar el tema lingüístic català pot ser el partit que cohesioni la centralitat del país. Diran que fins ara, la centralitat, la tenia el PSOE. No hem pensat que, segons les estadístiques, les coses estan canviant a favor del català o, si més no, a favor del costumari –tan ric–, a favor d'un país que diries que molta gent acaba de descobrir? No hem pensat que una tarda de juliol un milió i mig de catalans vam omplir el centre de la ciutat amb el crit d'“independència”?
Un altre factor que pot fer baixar el vot del PSOE és el dels espanyols que viuen a Catalunya i voten en clau espanyola, aquesta població vota d'una manera molt semblant a Espanya. Amb dos partits capdavanters que deixen enrere el respectable PC, si toca votar el PSOE voten el PSOE. Si toca votar el PP, voten el PP. La situació, així i tot, no és pas tan clara. Darrerament, en els sectors territorials on el vot PP-PSOE es mantenia ferm hi ha penetrat molt de vot del ventall català: CiU, ERC, ICV. Serà potser aquesta la resposta a la pregunta que ens fèiem sobre la pertinença o no a un país –Catalunya, en aquest cas–?
Tant se val. Sempre ens quedarà una incògnita que ens aportaria prou informació: què vol dir en cada cas el vot en blanc, el vot nul i l'abstenció.
Hi ha una bona colla d'aquests vots que tenen cara i ulls.
