Blanc de Marc

Al seu Éloge de la trans­mis­sion (2003), George Stei­ner es dema­nava, tan retòrica­ment com sarcàstica, quina neces­si­tat hi havia de saber gramàtica a Texas, a propòsit del fet que un dels seus fills més il·lus­tres –l'ales­ho­res pre­si­dent George Bush jr.– es van­tava de no saber cons­truir amb cor­recció una frase mit­ja­na­ment com­pli­cada.

La incom­petència lingüística i, per extensió, literària entre segons quins mana­ies no és tan­ma­teix exclu­siva de la terra dels cow­boys. Prou que es dóna, amb no menys impertèrrita ufana, en indrets (ai!) força més pròxims.

¿Algú es recorda de com, en el marc de la Feria del Libro de Madrid de 1997, l'ales­ho­res minis­tressa popu­lar d'Edu­cació i Cul­tura (Der Zorn Got­tes en la pel·lícula de Wer­ner Her­zog sobre el con­quis­ta­dor homònim) va lloar els mèrits que con­cor­rien en l'obra d'una excel·lent pin­tora de nom Sara Mago...?

Ara, fa dues set­ma­nes (veg. les res­pec­ti­ves pàgines 2 de l'Ara del 23 i d'El Punt Avui del 24 de novem­bre), l'actu­a­li­tat ens ha brin­dat una anècdota sem­blant i no menys sucosa. Vet aquí, doncs, com, davant un audi­tori d'edi­tors i de lli­bre­ters, una con­se­lle­ressa de Cul­tura igual­ment popu­lar, de nom tirant a Flo­res i de cognom fill de Joan (només que en ínglix, que sem­pre farda més), ha atribuït tan panxa l'auto­ria del Tirant lo Blanch a Ausiàs March (!).

I bé, tren­quem-nos de riure, però sense escàndol, ans més aviat exul­tants de veure com tot qua­dra entre segons qui: la burrància, la pre­potència, la plúmbia qua­dra­menta dels (en aquest cas) res­pec­tius ova­ris.

Apro­fi­tem també per cons­ta­tar un cop més les hores bai­xes per què, aquí i arreu, passa el saber humanístic. I, ja en versió més domèstica, plan­te­gem-nos només com hau­rien reac­ci­o­nat els no naci­o­na­lis­tas si la ficada de pota hagués con­sis­tit a adju­di­car el Qui­jote a Góngora.

Perquè després diguin que la lite­ra­tura no ser­veix per res...