Privilegis

El govern acaba de pre­sen­tar un con­junt de mesu­res, algu­nes tem­po­rals i d'altres estruc­tu­rals, que afec­ten les con­di­ci­ons de tre­ball dels fun­ci­o­na­ris. Algu­nes d'aques­tes con­di­ci­ons també exis­tei­xen en l'empresa pri­vada. D'altres, no tant. Al cap­da­vall, totes són rebu­des com si fos­sin uns pri­vi­le­gis: enve­jats durant les èpoques de pros­pe­ri­tat gene­ra­lit­zada, i into­le­ra­bles en els moments de crisi. Així de vari­a­ble, però també de pre­vi­si­ble, és la con­dició humana. Perquè en un moment que les estadísti­ques cal­cu­len que al nos­tre país hi ha més de 600.000 deso­cu­pats, amb tendència a l'alça, el fet de tenir la feina asse­gu­rada es per­cep com el pri­vi­legi màxim, aquell que jus­ti­fica totes les cla­te­lla­des del món.

Ara, d'acord amb el signe dels temps, als fun­ci­o­na­ris els tocarà tre­ba­llar més i cobrar menys. És una situ­ació que s'està este­nent per tot arreu.

El país pateix una greu crisi finan­cera i és lògic que el govern tre­ba­lli per ajus­tar els comp­tes, perquè ens hi juguem el futur de tots ple­gats. Però el que enve­rina l'ambi­ent fins a un extrem insu­por­ta­ble és el fet que els fun­ci­o­na­ris, com tota la resta de tre­ba­lla­dors, no se sen­ten cul­pa­bles del mal cau­sat, de la gran febre d'or que ens ha por­tat on som ara. D'aquí la seva resistència a per­dre drets adqui­rits, com per cert també ho fan els tre­ba­lla­dors de qual­se­vol sec­tor. Només davant la imminència del des­as­tre aco­tem el cap i espe­rem temps millors.

Però sóc escèptic sobre el fet que n'apren­guem la lliçó. D'aquí a 40 anys vindrà una nova onada espe­cu­la­tiva i tot­hom hi tor­narà a caure de qua­tre gra­pes.