Elogi dels pares

La cançoneta de la gene­ració dels nos­tres fills, que esde­vindrà la pri­mera a no ser més rica que la dels seus pares, fa anys que sona. Jo la vaig sen­tir per pri­mera vegada a mit­jan anys vui­tanta, si no m'equi­voco de molt. De fet, la vaig lle­gir en una entre­vista amb un his­to­ri­a­dor nord-ame­ricà, el nom del qual ara no recordo. La qüestió és que en aquell període de crisi econòmica la cançoneta ja es can­tava. I s'ento­na­ven uns argu­ments de tor­nada que avui encara són ben vàlids i que apel·laven a la insos­te­ni­bi­li­tat, indi­vi­dual i col·lec­tiva, de mesu­rar el progrés en ter­mes de con­sum de béns mate­ri­als. Amb la qual cosa es demos­tra que o bé no vam apren­dre res, o bé no en vam voler fer cas, o bé succeïa que ens havíem endin­sat per un camí sense sor­tida fàcil; la qüestió és que la fugida enda­vant que vam empren­dre ha con­ver­tit la situ­ació en més greu i més com­pli­cada de resol­dre.

Ara es dóna per fet que els nos­tres fills ho tin­dran més magre que no pas nosal­tres, els de la gene­ració dels anys sei­xanta i setanta, em refe­reixo, que en ter­mes gene­rals hem acon­se­guit unes quo­tes de benes­tar molt més grans que les dels nos­tres pares i sense haver de fer tants sacri­fi­cis com van haver de fer ells. És més fàcil de dir que no de com­pren­dre. Perquè, en rea­li­tat, el que estem dient és que hem mal­ba­rat l'esforç dels pares per pro­por­ci­o­nar-nos una vida més plena i amb més opor­tu­ni­tats que no pas la que van tenir ells, i que nosal­tres en lle­ga­rem una de molt pit­jor als nos­tres fills. Entesa així, trobo que la cançoneta ja no fa tanta gràcia i que ens hau­ria de caure la cara de ver­go­nya.

És cert que la gene­ració dels nos­tres pares ho va tenir força més fàcil. El món en què van haver de créixer aca­bava de sor­tir d'una guerra molt cruel, que ho havia arra­bas­sat i asso­lat tot, par­tien de zero i tenien el record del des­as­tre ben pre­sent. Anar a pit­jor era mate­ri­al­ment impos­si­ble. Tan­ma­teix, és ben veri­tat que se'n van sor­tir, que es van aixe­car i que perquè nosal­tres, els seus fills, no haguéssim de patir cap de les penúries que havien hagut de pas­sar ells, es van estar de molts capri­cis i como­di­tats, van pen­car com ani­mals i es van sacri­fi­car per nosal­tres abans que no pas per ells, i així ens van donar l'opor­tu­ni­tat d'estu­diar i d'ali­men­tar-nos ade­qua­da­ment.

Sent tot això veri­tat, a mi em sem­bla que la tor­nada de la cançoneta dels trons es pot esme­nar total­ment. Vull dir que això de la riquesa és molt rela­tiu i que, pre­ci­sa­ment, bona part dels mals ens han vin­gut per haver confós o per no haver defi­nit cor­rec­ta­ment què vol dir pro­gres­sar. És molt dis­cu­ti­ble donar per fet que ara som més rics que els nos­tres pares pel sim­ple fet que men­tre que ells van pos­seir tres o qua­tre cot­xes al llarg de tota la seva vida ara en tenim tres o qua­tre al garatge, un per a cada mem­bre de la família i un de ben gran per quan sor­tim tots junts, i que can­vi­a­rem així que tin­guin qua­tre anys a tot esti­rar. I qui diu cot­xes diu anar-se'n de vacan­ces a l'altra punta del món.

Hi ha uns estàndards de benes­tar que són posi­ti­va­ment millors avui que no fa qua­ranta anys. Ni es poden negar, ni s'han de dei­xar per­dre. L'ascen­sor social, aquest que ara ens apa­reix amb el rètol d'espat­llat sense que se sàpiga quin dia pas­sarà l'ope­rari a arre­glar-lo, ha fun­ci­o­nat amb pre­cisió mecànica. Però hi ha un gava­dal d'altres índexs, de la riquesa mesu­rada en ter­mes de con­sum i de poder adqui­si­tiu, que podríem con­si­de­rar humanísti­ca­ment absurds com­ple­ta­ment. Ens hem ado­nat que la crisi és de model, sistèmica en diuen, que vol dir que la bom­bo­lla de con­sum que entre tots hem creat ha fet un pet com un aglà. Doncs, és pre­ci­sa­ment aquí on se'ns obre un catàleg molt ampli d'opor­tu­ni­tats per edu­car els nos­tres fills, aquesta gene­ració que serà més pobra que nosal­tres, segons els nos­tres barems, en un altre ordre de valors. La qüestió és saber si en som ben cons­ci­ents i si en sabrem prou.