Lleres

Aquests últims dies, arran de les for­tes plu­ges que van caure a mit­jan novem­bre arreu de les comar­ques giro­ni­nes, s'han alçat nom­bro­ses veus pre­o­cu­pa­des sobre l'estat en què es tro­ben les lle­res dels nos­tre rius, ple­nes d'arbres i de nom­brosa vege­tació de ribera. Alguns alcal­des han acu­sat direc­ta­ment l'Agència Cata­lana de l'Aigua (ACA) de no haver-ne permès la neteja. L'ACA és un orga­nisme que dar­re­ra­ment rep sem­pre gar­ro­ta­des de tot arreu, com si alguns bat­lles, con­ver­gents i no con­ver­gents, encara pen­ses­sin que hi con­ti­nua manant ICV. Iro­nies a banda, sí que és veri­tat que alguna cosa no s'ha fet del tot bé quan només pas­se­jant vora qual­se­vol tram dels tres rius grans que tenim –la Muga, el Ter i el Fluvià– es veu ben clar que si algun dia plou molt més –o sim­ple­ment plou igual però en menys hores– del que ho va fer aquest novem­bre, doncs això, que tants arbres poden ser un tap impor­tant. I lla­vors tot seran plors i començar a cer­car cul­pa­bles. Sovint sem­bla que ens obli­dem que en aquest país nos­tre no sap ploure. Un ser­vi­dor intenta sem­pre tenir-ho pre­sent. Haver nas­cut i vis­cut tota la vida al cos­tat del Ter hi deu tenir alguna cosa veure.