Culminar la Renaixença

Després de la des­feta naci­o­nal del 1714, Cata­lu­nya va entrar en una etapa que la va por­tar al llin­dar de la des­a­pa­rició. El país va caure en un somni pro­fund i cada any que pas­sava per­dia més consciència de si mateixa. Els cata­lans rodo­la­ven len­ta­ment per un pen­dent amnèsic i l'ima­gi­nari propi va començar a ser subs­tituït per l'ima­gi­nari cas­tellà. Edu­cació, ins­ti­tu­ci­ons, mit­jans de comu­ni­cació, exèrcit, lite­ra­tura, música i tea­tre van ser els àmbits de pene­tració de tot allò que ens era aliè i va començar la mutació de la nos­tra ànima, fins al punt que, a prin­ci­pis del segle XIX, molts cata­lans, mal­grat no saber cap altre idi­oma que no fos el propi, es pen­sa­ven que eren espa­nyols. El mite del tim­ba­ler del Bruc encaixa per­fec­ta­ment amb aquest nou món.

Per sort, com bé va dir Fran­cesc Pujols, “l'espe­rit català rebrota sem­pre i sobre­viu als seus il·lusos enter­ra­dors”. Cap a la mei­tat del segle XIX va escla­tar la Renai­xença. Pri­mer va ser un movi­ment cul­tu­ral i lite­rari, amb un punt eli­tista. Després va anar bai­xant fins a impreg­nar la tota­li­tat de la soci­e­tat. En menys de 50 anys el cata­la­nisme va pren­dre pos­sessió del país. Ate­neus, ins­ti­tuts, esco­les, acadèmies, orfe­ons, patro­nals, sin­di­cats i mútues van ser cre­a­des o assal­ta­des pel cata­la­nisme. A nivell polític, el canvi va ser de mag­ni­tuds sísmi­ques i el cen­tre de gra­ve­tat de la política cata­lana va pas­sar de Madrid a Bar­ce­lona. El bipar­ti­disme tran­quil entre con­ser­va­dors i libe­rals monàrquics es va esfon­drar en qüestió de pocs anys. En parau­les de Gaziel, “les bas­ti­des elec­to­re­res dels par­tits cen­tra­lis­tes (els tin­gla­dos, en deien amb terme castís) foren des­truïdes des­pi­e­ta­da­ment, i els cacics que les havien armat, esven­tats com fan­tas­mes”.

L'espe­rit polític de la Renai­xença era sen­zill però molt efec­tiu. El seu eix doble era la rege­ne­ració política d'Espa­nya i la con­questa d'un poder autònom per a Cata­lu­nya. Aquesta doble estratègia ha mar­cat el tronc cen­tral del cata­la­nisme polític durant tot el segle XX. Tots els par­tits cata­lans, de dre­tes i d'esquer­res, han com­par­tit aquest pinyol, amb totes les diferències i gra­da­ci­ons que cal­guin. Fins i tot Fran­cesc Macià i Fran­cesc Cambó el van com­par­tir: tots dos tenien clar que l'auto­go­vern tenia un límit i que calia una nova Espa­nya. Després de la dic­ta­dura va pas­sar el mateix: Jordi Pujol i Pas­qual Mara­gall rei­vin­di­ca­ven l'auto­no­mia de Cata­lu­nya dins d'una Espa­nya que volien dife­rent. El sepa­ra­tisme, abans i després de la Guerra Civil Espa­nyola, ha estat sem­pre mino­ri­tari. Pri­mer va ser lide­rat per Estat Català; després, pel Front Naci­o­nal de Cata­lu­nya; després, pel PSAN, i durant els dar­rers vint anys, per ERC.

És ara, superada la pri­mera dècada del segle XX, quan assis­tim a la mutació d'aquest cata­la­nisme de l'encaix i avan­cem cap al cata­la­nisme de la sobi­ra­nia. Modi­fi­car Espa­nya és impos­si­ble i l'auto­no­mia s'ha reve­lat insu­fi­ci­ent. ERC ja fa anys que va arri­bar a aquesta con­clusió. Con­vergència sem­bla que també hi ha arri­bat: el pre­si­dent Artur Mas pro­clama que el país ha ende­gat el camí de la tran­sició naci­o­nal. Per això, i per no que­dar al marge del sen­tit històric i arra­co­nar-se amb el PP, esta­ria bé que el PSC també fes el pas deter­mi­nant i admetés que Cata­lu­nya és un sub­jecte polític amb dret a deci­dir el seu futur. No cal que el PSC aposti per la secessió, però sí que assu­meixi aquesta pos­si­bi­li­tat legítima. Tal com fan els libe­rals que­be­que­sos: són con­tra­ris a la secessió però tenen molt clar que la seva única nació és el Que­bec