Està tot destarotat

Alguns pre­gun­ta­ran què és una des­ta­ro­ta­dora. Pot ser una sega­dora de tarots? No: és un verb. Doncs, què és des­ta­ro­tar? És des­con­cer­tar, desor­ga­nit­zar, embo­li­car, esva­lo­tar, i més coses. Les incògni­tes actu­als són tan­tes, grans i peri­llo­ses, que hi ha motiu per estar des­ta­ro­tats. Passa, però, que ho estan els uns més que els altres. Vegeu, sinó. A Bèlgica, fla­mencs i valons, que sem­pre s'havien odiat, menys­tin­gut i insul­tat, molt més que entre Reus i Tar­ra­gona, fan les paus perquè el govern pre­su­meixi d'uni­tat davant d'Europa. A l'Afga­nis­tan ho fan a l'inrevés: els radi­cals de Kabul maten de cin­quanta en cin­quanta els xiïtes, per un déu de més o de menys. A la recepció del Congrés, Zapa­tero i don Mari­ano fan una cer­vesa junts i riuen de per riure, en una inter­pre­tació lliure dels ger­mans Marx. També volen donar a Europa exem­ple d'unió. La premsa euro­pea ha dit que a Brus­sel·les estan impres­si­o­nats. Ja es veu què pas­sarà. El pre­si­dent des­ta­ro­tat vol aca­bar pas­sant per intel·ligent, i don Mari­ano es farà el des­ta­ro­tat. “Recony, qui­nes ganes d'embo­li­car!”, diria el meu pare. Els parents rics, els xine­sos, posen un banc comer­cial i indus­trial a Bar­ce­lona. Les clas­ses mit­jana i tre­ba­lla­dora duran els diners a les boti­gues xine­ses, que crei­xen d'avui a demà. Els adi­ne­rats els duran al banc: paguen un enter més. Així els tin­dran tots! A Grècia, un deso­cu­pat es crema davant del banc que li ha negat un petit crèdit, sols per donar men­jar als seus. Pobre des­ta­ro­tat! Si aquí fes­sin el mateix, ciu­tats i pobles res­ta­rien il·lumi­nats. Per viat­jar a Berlín, el bit­llet d'avió costa 23 euros, i fac­tu­rar dues male­tes, 46 euros. Una des­ta­ro­tada! Un lli­bre italià diu que el Barça és la con­ti­nu­ació de Gaudí, Miró i Dalí. N'hi ha més a fora que a dins. La Merkel i en Sarkozy es donen la maneta pre­sen­tant la nova Europa. Hi ha marro o des­ta­ro­ten? “La cam­pa­nya de Nadal dels comer­ci­ants de Girona ha estat un èxit”, s'ha dit. A les set, amb poques excep­ci­ons, no es veia ni una llum ni una ànima als comerços. A França, ins­pi­rats per la monja poeta de “la que peca por la paga o el que paga por pecar”, posen un impost de bra­gueta. El Jue­ves diu que, a cops de gen­dre, l'ample parai­gua reial encara creix. La Ter­ri­bas és un tren en marxa i Mas, un fabri­cant de vase­lina. El monarca, des­ta­ro­tat, és una cari­ca­tura llas­ti­mosa, coixa, malalta i inau­di­ble. Per què no plega l'afi­llat del dic­ta­dor, l'usur­pa­dor del tron, el jura­dor de la dic­ta­dura i els prin­ci­pios del Movi­mi­ento? Par­lant era patètic: callant també! El Senat gasta 417.000 euros en una pin­tura. “Eh!”, exclama el pre­si­dent: “¡El pre­cio incluye el marco!” Home: és una des­ta­ro­tada emmar­cada. “Amb l'aigua fins al coll”, dime­cres titu­lava un arti­cle el diari. Ha petat!, vaig creure. Llegí l'arti­cle i no pas­sava res. Ostres Jordi, no des­ta­ro­tis home. Un és gran i no està per ensurts. Ben pen­sat, però, convé entre­na­ment: ara en vénen els gros­sos, d'ensurts! De dins i de fora!