Euro i confiança

Men­tre aquest país es dedica a fer un pont de dies fes­tius amb total inconsciència i men­tre aques­tes pàgines, per exigències i calen­dari del guió espe­ren ser publi­ca­des, els caps d'estat i de govern de la zona euro estan reu­nits per deci­dir el nos­tre destí. I aquesta vegada les coses van de veres i no es poden ajor­nar fins a una pro­pera tro­bada amb el sim­ple tràmit de triar una data ulte­rior per acor­dar que hi ha dis­crepàncies. Ara toca, si cal, atu­rar el rellotge i no alçar-se de la cadira sense adop­tar les reso­lu­ci­ons que evi­tin la vacil·lació, el dubte i l'hor­ror acla­pa­ra­dor que pot con­duir-nos a un catastròfic col·lapse de l'euro­zona. En efecte, una rup­tura total o par­cial de la moneda única pro­vo­ca­ria un caos sense pre­ce­dents espe­ci­al­ment als països mem­bres menys com­pe­ti­tius. No cal tenir gaire ima­gi­nació per ado­nar-se de les con­seqüències de la frac­tura entre una àrea del gran marc ale­many i, a part, deu altres països. Salta a la vista que no seria un procés orde­nat i gra­dual i que no es podrien res­pec­tar tots els com­pro­mi­sos adqui­rits a nivell polític, econòmic i legal. La sor­tida en total des­ban­dada o de caràcter par­cial pro­vo­ca­ria falli­des de deu­tes sobi­rans i, en els cas dels menys com­pe­ti­tius, hi hau­ria unes for­tes deva­lu­a­ci­ons. Si el pro­blema es limi­tava a Grècia, es deia a l'inici del pro­blema, l'opinió gene­ra­lit­zada era que tots els con­trac­tes de deute públic, sala­ris, dipòsits ban­ca­ris o pen­si­ons pas­sa­rien a deno­mi­nar-se en “drac­mes nous” i la nova moneda podria deva­luar-se en un 65%. El temor d'una sor­tida seria causa de cai­guda del sis­tema cre­di­tici per falta de fons que fugi­rien a causa del pànic i ho des­mun­ta­ria tot a nivell intern del pri­mer afec­tat. Però si resul­tes­sin afec­ta­des Itàlia i Espa­nya, no és pro­ba­ble que la seva dimensió es con­vertís en un avan­tatge com­pe­ti­tiu per com­pa­ració. Més aviat seria pre­vi­si­ble una espi­ral preus-sala­ris que tor­na­ria a col·locar les coses al punt de par­tida i, a més a més, podria escam­par la infecció de l'efecte con­tagi a països apa­rent­ment més sòlids, com ara Bèlgica, Àustria o la mateixa França. Aquesta even­tu­a­li­tat sig­ni­fi­ca­ria un greu perill de cai­guda del sis­tema ban­cari euro­peu. La sor­tida del marc ale­many també tin­dria efec­tes catastròfics. Pen­sin que Grècia ja és un gran pro­blema només amb un 2% del PIB i un 4% del deute total i, si pon­de­ren el pes d'Itàlia i Espa­nya, es posa­ran a tre­mo­lar.

Es per això que el tàndem Merkozy avi­sen que la situ­ació és dramàtica i que si fra­cassa aquest intent ja no tin­drem una segona opor­tu­ni­tat. Ara ja és hora de pas­sar de les muses al tea­tre i de no allar­gar ni un dia més els 18 mesos d'un bla, bla, bla infructuós, perquè hi ha grans qüesti­ons que no s'arre­glen soles ni tam­poc pel pas el temps. En un ter­ri­tori de moneda única, s'ha col·lec­ti­vit­zat la moneda, però la política fis­cal i bancària con­ti­nuen sent naci­o­nals, la fra­gi­li­tat del deute sobirà ha infec­tat els bancs infra­ca­pi­ta­lit­zats i depe­nen exces­si­va­ment del costós diner del Banc Cen­tral Euro­peu. I resulta que aquesta enti­tat va curta de recur­sos amb els 2,4 bili­ons d'euros (en anglès tri­li­ons) dels quals dis­posa. És el que passa quan et toca ser el pres­ta­dor d'última instància de tot un sis­tema ban­cari que té seri­o­ses difi­cul­tats. Ara fa tres dies, el BCE va rebai­xar lleu­ge­ra­ment el tipus d'interès, però més impor­tant que això seria que els ins­pi­res­sin la con­fiança que podran dis­po­sar de fons a fi de garan­tir la mútua via­bi­li­tat. Això no resoldrà el pro­blema de la sequera de crèdit a les empre­ses, però sí que és vital per recu­pe­rar la sen­sació de nor­ma­li­tat. La res­tau­ració de la unió monetària tri­garà, segu­ra­ment, uns quants anys, però l'alter­na­tiva és pit­jor encara pel risc d'una recai­guda mun­dial en una nova depressió. Fins ara, els polítics euro­peus (no goso ano­me­nar-los líders) han cir­cu­lat a les pal­pen­tes sense mapa i sense brúixola. Van aga­far com a punt de par­tida una divisió d'opi­ni­ons sobre el diagnòstic i, després s'han dedi­cat a pole­mit­zar sobre els euro­bons, la inclusió del codi de bona con­ducta en els trac­tats de la UE i les con­di­ci­ons que Ale­ma­nya imposa, en matèria de dis­ci­plina pres­su­postària i con­trol del deute, com a con­tra­pres­tació de la seva soli­da­ri­tat i en inter­canvi per la renúncia a una part de la sobi­ra­nia. La can­ce­llera Merkel és més pragmàtica i fede­ral en com­pa­ració amb un Sarkozy més comu­ni­tari, igual que el Regne Unit és més inter­go­ver­na­men­tal.

En última anàlisi, hi ha, doncs, un pro­blema de con­fiança, però en totes direc­ci­ons. Pri­mer, de les agències de ràting que, després de con­ce­dir la màxima qua­li­fi­cació tri­ple A a hipo­te­ques-por­que­ria que van sig­ni­fi­car l'inici de la crisi, ara volen rebai­xar la pun­tu­ació de tota la UE. Segon, dels cli­ents i dipo­si­tants que s'assa­ben­ten que la banca espa­nyola ha de fer front a uns ven­ci­ments de deute per valor de 126.000 mili­ons d'euros. Se'n recor­den de quan Zapa­tero ens deia, amb tot el tri­om­fa­lisme que dóna la ignorància, que el sis­tema ban­cari espa­nyol era el més sòlid del món? Doncs, que han de pen­sar ara de la con­fiança els petits estal­vi­a­dors que s'han picat els dits amb inver­si­ons de fa tres anys en par­ti­ci­pa­ci­ons pre­fe­rents a per­petuïtat en una caixa d'estal­vis gran. Als impo­si­tors que els han de menes­ter, no els tor­nen els diners. Se'ls informa que posa­ran les pre­fe­rents en venda al gener en el mer­cat secun­dari i que li tor­na­ran entre un 20 i un 50%. Ja ho veuen, per tant, que al cap d'uns anys, La Caixa i els bancs més grans rein­ci­dei­xen en ope­ra­ci­ons com les pri­mes úniques o les ces­si­ons de crèdit en ter­mes d'haver de lle­gir la lle­tra menuda per tal que no t'aixe­quin la camisa.

Posats a cali­brar les feble­ses sistèmiques de la banca euro­pea, ha sor­tit a la superfície que la situ­ació de la banca ale­ma­nya no és tan bri­llant com pen­sa­ven i fa neces­sa­ris uns ulte­ri­ors res­cats a càrrec dels con­tri­bu­ents. D'aquí al juny, cal­dran 13.100 mili­ons d'euros pels ven­ci­ments pre­vis­tos. Segons l'Auto­ri­tat Bancària Euro­pea, s'ha de cobrir un dèficit que ha aug­men­tat dels 106.000 als 115.000 mili­ons d'euros. Es parla d'una pos­si­ble naci­o­na­lit­zació del Com­merz­bank, el número 2, però, natu­ral­ment, l'enti­tat ho nega. Per fer-nos una idea, les neces­si­tats de capi­tal de pri­mera del San­tan­der són de15.300 mili­ons pel mateix període. Anem, doncs, curts d'efec­tiu i de con­fiança.