Europa encara no s'ha salvat

No hi haurà un abans i un després del cele­brat sopar de dijous a Brus­sel·les. Si algú en té cap dubte, d'això, els mer­cats li con­fir­ma­ran, si no és avui, en els pròxims dies. No vull dir que no hagin de ser­vir de res, els acords que es van pren­dre; només dic, de moment, que hau­rem d'espe­rar fins al mes de març per fer-ne una valo­ració més pre­cisa. Es con­fi­gu­rarà de veri­tat aquesta Europa de vint-i-set menys un? És a dir: tots els que s'hi van invo­lu­crar faran final­ment els deu­res? I els faran a temps? Quina acti­tud adop­tarà fins ales­ho­res el Regne Unit? S'ho mirarà tran­quil·lament des de la bar­rera o inten­tarà que algú altre pugi al seu carro, espe­ci­al­ment però no només aquells tres països –Suècia, la República Txeca i Hon­gria– que ja van adver­tir que havien de fer con­sul­tes abans de com­pro­me­tre's for­mal­ment? Recon­si­de­rarà Came­ron la decisió de que­dar al marge?

No, no serà un tra­jecte fàcil, espe­ci­al­ment perquè, en el millor dels casos, i si es troba la manera de fer-la fun­ci­o­nar, la nova Europa dels vint-i-sis –o dels que final­ment s'apun­tin– haurà de con­viure amb la vella Europa dels vint-i-set, la qual cosa crearà un nou pro­blema al qual tard o d'hora s'haurà de bus­car una solució. I perquè són cada dia més, i més potents, les veus que adver­tei­xen que l'aus­te­ri­tat mai no resoldrà els pro­ble­mes que tenim si no es busca la forma de fer-la com­pa­ti­ble amb el crei­xe­ment. De manera que no, Europa encara no s'ha sal­vat. No podem per­dre l'opti­misme, però hem de ser cons­ci­ents que la recu­pe­ració és molt llu­nyana i que el camí serà fei­xuc.