Opinió

És obsolet Josep Pla?

Jo no m'imagino
les biblioteques de Lleida sentenciant
Màrius Torres o les
de Girona sentenciant Narcís Comadira o Francesc Eiximenis

Aquests dar­rers dies he lle­git als dia­ris la notícia que alguna bibli­o­teca posa a dis­po­sició dels seus lec­tors els lli­bres obso­lets. És una nova versió de l'inter­canvi de lli­bres usats que s'ha estès a diver­sos llocs de Cata­lu­nya i arreu, i que fins i tot s'ha ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zat en pobla­ci­ons com ara Mataró. Abans que llençar lli­bres vells i poc o gens usats, a les bibli­o­te­ques es deci­deix con­cep­tuar-los com a obso­lets i reti­rar-los dels fons i dels catàlegs de les bibli­o­te­ques i es rega­len, es venen o, sim­ple­ment, es llen­cen.

Man­tinc sobre aquesta qüestió una acti­tud crítica i he sos­tin­gut amb amics i ami­gues del món bibli­o­te­cari algu­nes polèmiques. Mitòman per­dut, viciós dels lli­bres, engan­xat al paper, m'he eri­git en el defen­sor dels lli­bres men­tre que els res­pon­sa­bles de les bibli­o­te­ques, man­cats d'espai i amb un con­cepte dife­rent i inno­va­dor de la bibli­o­teca, s'han mos­trat més i més par­ti­da­ris de la depu­ració dels seus fons bibli­ogràfics.

Com­par­teixo la idea que les bibli­o­te­ques del segle XXI han de ser, cada cop més, espais oberts, cen­tres d'acti­vi­tat cívica i cul­tu­ral, espais mul­timèdia on l'ús de les noves tec­no­lo­gies acosti l'acti­vi­tat cul­tu­ral a tot­hom i la demo­cra­titzi fins a extrems insos­pi­tats fins avui.

Però pot­ser por­tat per un cert sen­ti­men­ta­lisme nostàlgic, jo m'he man­tin­gut fidel a una idea reve­ren­cial cap al lli­bre imprès. No des­men­teixo aquell con­cepte que m'agrada, però sí que reclamo que sigui com­par­tit amb una visió històrica, amb un cri­teri de fons bibli­ogràfic que no liquidi, en una decisió absurda, deter­mi­na­des col·lec­ci­ons i que asse­guri que el solatge del temps dei­xarà clara­ment ben esta­blerts quins són els clàssics del segle XX i del segle XXI que, per molt que no siguin con­sul­tats, és impe­ra­tiu con­ser­var-los a les bibli­o­te­ques i tenir-los a dis­po­sició.

El cri­teri ha de ser, és clar, res­tric­tiu, i hi ha pro­duc­tes con­jun­tu­rals i edi­ci­ons tan mas­si­ves que no passa res si els lli­bres pas­sen d'una mà a una altra, perquè en cir­cu­len tants exem­plars que no s'aca­ba­ran mai.

Però també ha de que­dar clar que cada bibli­o­teca és un món; un món situat en un entorn deter­mi­nat i que els ele­ments de con­text han de ser un cri­teri també deter­mi­nant per tal de defi­nir els fons que es con­ser­ven. Vull dir, per exem­ple, que en les bibli­o­te­ques públi­ques als muni­ci­pis o fins i tot a les bibli­o­te­ques dels cen­tres docents, més enllà de les obres gene­ra­lis­tes i de referència està bé que hi hagi totes les apor­ta­ci­ons que facin referència a l'entorn més imme­diat, a la memòria històrica, a la memòria col·lec­tiva, a la tra­dició, als usos i cos­tums del lloc. Si no es fes així, totes les bibli­o­te­ques s'assem­bla­rien i hi man­ca­ria l'ànima con­creta que en dona­ria una pers­pec­tiva sin­gu­lar, arre­lada, vin­cu­lada a l'entorn, amb capa­ci­tat d'iden­ti­fi­car-se i d'iden­ti­fi­car-nos.

Tot aquest dis­curs pot sem­blar sor­pre­nent i pot­ser inútil si no fos que jo mateix he pogut com­prar, amb el segell de bibli­o­te­ques públi­ques, exem­plars de les obres com­ple­tes de Josep Pla, de la poe­sia com­pleta de Josep Car­ner, de les obres de Josep M. de Sagarra, de Màrius Tor­res, de Joan Mara­gall o de Ver­da­guer i Foix. He pogut com­prar exem­plar de la Història de Cata­lu­nya, diri­gida per Pierre Vilar, o he vist com es des­car­tava per obso­leta la Història de Cata­lu­nya de Fer­ran Sol­de­vila.

I arri­bat a aquest punt em costa més de creure el model i m'enra­bio amb mi mateix i amb un sis­tema que pot arri­bar a sen­ten­ciar per obso­let algun lli­bre que em sem­bla essen­cial, no només en l'àmbit local sinó per la seva sig­ni­fi­cació a la cul­tura de Cata­lu­nya. Perquè jo no m'ima­gino les bibli­o­te­ques de Lleida sen­ten­ci­ant Màrius Tor­res o les de Girona sen­ten­ci­ant Narcís Coma­dira o Fran­cesc Eixi­me­nis. I encara menys m'ima­gino un poble de la Costa Brava deci­dint que perquè en els dar­rers anys ningú no ha dema­nat deter­mi­nat lli­bre de l'Obra Com­pleta de Josep Pla es pot decla­rar obso­let i rega­lar-lo o posar-lo a la venda o enviar-lo al reci­clatge.

Un lli­bre parla del mar, dels vents, dels pes­ca­dors, del con­tra­ban, de les tra­ves­ses cap al mar de Cot­lliure i Port-ven­dres, dels pèsols, dels horts, d'allò que hem vist o hem men­jat. Del pai­satge suau i abrupte del nos­tre entorn, dels per­so­nat­ges sin­gu­lars, de la política local. Un goig per als sen­tits, per a la memòria, per gau­dir del llen­guatge i veure com la lite­ra­tura des­en­ca­dena sen­sa­ci­ons, sen­ti­ments, emo­ci­ons. Lle­gir un pas­satge sobre les sar­di­nes gras­ses a la brasa i notar que la boca se t'aigua­leix una mica. Aquest lli­bre reposa a les pres­tat­ge­ries de la bibli­o­teca d'un poble de la Costa Brava. Durant un temps no hi ha ningú que li'n faci cap cas. Parla d'ells, dels seus avis i dels seus pares, parla del poble on pas­sen l'estiu, parla d'un temps dife­rent que ja no tor­narà. Algú creu que per empol­se­gat que esti­gui aquest és un lli­bre que es pot decla­rar obso­let?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.