Convé recordar

Convé recor­dar que a la dècada dels trenta la majo­ria de democràcies libe­rals van caure com cas­tells de naips. La raó? L'abso­luta inca­pa­ci­tat del sis­tema polític a l'hora de ges­ti­o­nar la crisi deri­vada del crash finan­cer de 1929. La indi­ferència davant l'empo­bri­ment de mili­ons de per­so­nes. L'afer­ra­ment a l'ortodòxia econòmica del capi­ta­lisme clàssic que con­dem­nava una part de la població a la deso­cu­pació i la indigència. Un exem­ple inqui­e­tant, l'ale­many Hein­rich Brüning. Can­ce­ller entre 1930 i 1932, pro­ta­go­nitzà una política de dures reta­lla­des pres­su­postàries per equi­li­brar els comp­tes públics i pagar el deute. Resul­tat? Una deso­cu­pació que passà de tres a sis mili­ons, un apro­fun­di­ment de la recessió i un empo­bri­ment gene­ra­lit­zat entre les clas­ses mit­ja­nes, les matei­xes que esde­vin­gue­ren, mesos després de la seva cai­guda, les qui por­ta­ren Hit­ler al poder.

Convé recor­dar que l'ortodòxia econòmica, apli­cada arreu del con­ti­nent, estengué un clima de tensió social irres­pi­ra­ble entre els bene­fi­ci­a­ris del capi­ta­lisme i unes pobla­ci­ons empo­bri­des, ate­mo­ri­des i res­sen­ti­des. La història dels trenta i els qua­ranta està mal expli­cada, perquè, com narra Tony Judt, la Segona Guerra Mun­dial fou en rea­li­tat un mosaic de guer­res civils amb cen­te­nars de milers de vícti­mes en enfron­ta­ments interns dins Vichy, la Itàlia divi­dida, Iugoslàvia o Grècia. A tall d'exem­ple, a França hi hagué més morts en ona­des repres­si­ves entre resis­tents i col·labo­ra­ci­o­nis­tes el 1944 que assas­si­nats polítics a la rere­guarda de la República espa­nyola entre 1936 i 1939. O les morts a la Grècia dels qua­ranta repre­sen­ta­ren pro­por­ci­o­nal­ment entre el doble i el tri­ple que les vícti­mes totals de la Guerra Civil a Cata­lu­nya.

Convé recor­dar que l'absència de volun­tat per resol­dre les greus desi­gual­tats soci­als al pri­mer terç del segle XX és a l'arrel de la violència des­fer­mada durant la nos­tra guerra civil. Que l'ús dels governs monàrquics, dic­ta­to­ri­als o repu­bli­cans per pre­ser­var els interes­sos de la mino­ria domi­nant amb per­ju­di­cis per als sec­tors més des­pro­te­gits impulsà una divisió radi­cal dins la soci­e­tat cata­lana i espa­nyola, entre qui apostà per la violència per asso­lir objec­tius revo­lu­ci­o­na­ris i qui la prac­ticà per pre­ser­var un ordre que bene­fi­ci­ava els sec­tors domi­nants.

Convé recor­dar la irres­pon­sa­bi­li­tat i cobdícia dels grups diri­gents cata­lans, entre aquests un empre­sa­riat que boi­co­tejà l'apli­cació de la llei de la jor­nada de les vuit hores, que des­nonà page­sos i llo­ga­ters, que des­fermà una guerra bruta con­tra diri­gents sin­di­cals, que es dedicà a espe­cu­lar amb l'habi­tatge, que empenyé Primo de Rivera a fer un cop d'estat, que pagava sala­ris insu­fi­ci­ents, que mai res­pectà la benin­ten­ci­o­nada legis­lació labo­ral esta­tal, que finançà esplèndi­da­ment les tro­pes de Franco i que col·laborà acti­va­ment amb la dic­ta­dura tota­litària.

Convé recor­dar que al nos­tre país s'arti­culà (com sem­bla que ara imi­ten diver­sos movi­ments soci­als) una res­posta social pecu­liar, fona­men­tada en l'acció directa, amb acti­vi­tats com ara una àmplia vaga de llo­guers, con­fis­ca­ci­ons d'ali­ments, ocu­pació de ter­res i actes de deso­bediència col·lec­tiva amb prou capa­ci­tat per pre­pa­rar i tenir èxit con­tra l'aixe­ca­ment mili­tar. I que, en el col·lapse de l'estat, pro­ta­go­nitzà una revo­lució on es prac­ticà ober­ta­ment una activa i vio­lenta repressió (8.352 morts).

Convé recor­dar tot ple­gat en un moment en què les cir­cumstàncies històriques, sense ser idènti­ques, ens acos­ten a un horitzó de con­fron­tació social. Les ins­ti­tu­ci­ons que exi­gei­xen sacri­fi­cis als més febles i impo­sen aus­te­ri­tat a qui no ha tin­gut res­pon­sa­bi­li­tat en aquesta crisi són sos­pi­to­sa­ment sem­blants a les que posa­ren les bases de la Guerra Civil cata­lana. Les matei­xes que, des dels seus orígens, defen­sa­ven l'escla­vi­tud, per­se­guien els sin­di­cats, igno­ra­ven les lleis labo­rals, eva­dien impos­tos i que, des de sem­pre, rei­te­ren fins a la saci­e­tat la seva obsessió per l'aco­mi­a­da­ment lliure per dei­xar ben clar que una deter­mi­nada casta té tots els drets i cap de les obli­ga­ci­ons. I que, a més, parla de “cul­tura de l'esforç” quan viu, en gran part, d'acti­vi­tats espe­cu­la­ti­ves i ren­dis­tes, des­lo­ca­litza empre­ses o impulsa la pri­va­tit­zació de ser­veis públics (que con­sis­teix a fer d'inter­me­di­ari para­si­tari entre la ciu­ta­da­nia i el tre­ba­lla­dor).

Es pot dema­nar tre­ba­llar més per menys, quan avui la jor­nada mit­jana del tre­ba­lla­dor català és de 41 hores enfront 36 dels euro­peus, men­tre que el salari mitjà és un 20% infe­rior al de la UE, men­tre que el nom­bre de tre­ba­lla­dors públics és deu punts per­cen­tu­als infe­rior al del con­ti­nent? Pot exi­gir sacri­fi­cis qui s'ha enri­quit amb les bom­bo­lles? És lícit degra­dar les con­di­ci­ons de vida de qui, quan deien que les coses ana­ven bé, com el cas dels tre­ba­lla­dors públics, ja havia per­dut una desena part del seu poder de com­pra?

Convé recor­dar, com el pas­sat ens mos­tra, que la con­vivència és fràgil. I que la història i la geo­gra­fia (espe­ci­al­ment l'escan­di­nava) ens mos­tren, a bas­ta­ment, que hi ha alter­na­ti­ves.