Opinió

SOS, no deixem sol Mas

L'hora és greu i el país no està per con­ti­nuar recor­rent a la rifeta. El pre­si­dent Mas s'ha eri­git en el man­da­tari més exem­plar a l'hora de per­pe­trar reta­lla­des a tort i a dret, ine­vi­ta­bles amb els ingres­sos a la baixa de la Gene­ra­li­tat i amb la caixa de cabals a les mans de Madrid. Fei­nada rai per pagar les nòmines, almenys això deia Oriol Pujol. Mala peça al teler per al “govern dels millors” que s'esforça per fer-nos par­ti­ci­par resig­na­da­ment d'un sacri­fici dolorós i ina­jor­na­ble.

També és ine­vi­ta­ble –val a dir-ho per ser jus­tos– detec­tar la sen­sació d'una crei­xent impro­vi­sació i de recurs a la cal­cu­la­dora per qua­drar els comp­tes públics. De ben segur que com s'ha dit manta vegada, el pre­si­dent no ho fa per gust. El govern català s'ha con­ver­tit en el campió esta­tal dels ajus­tos. Fins i tot les tot­po­de­ro­ses agències de qua­li­fi­cació en comen­cen a reconèixer els mèrits, també els votants, segons man­te­nia Mas en la seva lec­tura pública dels resul­tats del 20-N.

Els més entu­si­as­tes amb la mà ferma de Mas, ajus­tant les des­pe­ses als ingres­sos, no dei­xen de recor­dar que al pre­si­dent li bri­lla­rien més els ulls si en lloc de cops de tisora a tot­hora pogués inau­gu­rar car­re­te­res, hos­pi­tals o esco­les. Dub­tar-ho seria mesquí. Ho com­par­teixo mal­grat la fe pri­va­tit­za­dora del con­se­ller de Sani­tat, Boi Ruiz, que es va estre­nar amb la insòlita reco­ma­nació als ciu­ta­dans que ens afanyéssim a pagar una mútua pri­vada.

La qüestió és que no hi ha cap més camí per rever­tir aquesta situ­ació que incre­men­tar els ingres­sos. A pri­ori, hi ha dues vies. La pri­mera, de caràcter pal·lia­tiu, cor­res­pon al govern i és incre­men­tar la pressió fis­cal. La lògica indica que seria exi­gi­ble un esforç a les ren­des més altes. Però aquest és un camí que CiU (i el PP) no volen seguir. La segona, més com­plexa, demana un embat amb Espa­nya. L'espoli fis­cal (amb permís de la pre­si­denta del Par­la­ment) és el pit­jor mal que tena­lla la soci­e­tat i l'eco­no­mia cata­la­nes. O hi posem remei o pin­ten bas­tos.

De fet, el pacte fis­cal que pro­mou CiU res­pon a aquesta evidència palmària. No sabem exac­ta­ment encara què vol dir, o bé la semàntica ho diu tot: un acord per millo­rar les finan­ces cata­la­nes. Però ai las! De sis­te­mes de finançament n'hem pac­tat en mul­ti­tud d'oca­si­ons, cada vegada millors. Però al final seguim on érem, a les mans de la bona volun­tat de Madrid, que ja està tot dit.

En aquest punt, recordo què ens va dir Mas després de tan­car l'Esta­tut amb Zapa­tero, a Cata­lu­nya Ràdio, en un cara a cara amb Joan Puig­cercós que feia les delícies d'Antoni Bas­sas. Els ari­ets de CiU i ERC s'esba­tus­sa­ven de valent als estu­dis de la Dia­go­nal. Mas, defen­sant el seu acord i Puig­cercós, blas­mant-lo. La frase lapidària que em va que­dar gra­vada al timpà va ser una sentència de Mas: “Ja no ens caldrà tor­nar a Madrid a pido­lar diners.” Si em pun­xen no em tre­uen sang.

Mas té una llarga experiència. No ende­ba­des era el con­se­ller d'Eco­no­mia que va pro­ta­go­nit­zar el dar­rer acord de finançament de l'era Pujol amb el PP. El millor de la història deien, el defi­ni­tiu, si més no, sobre el paper. Fran­ca­ment, vis­tos els pre­ce­dents faríem bé d'estar ama­tents i no dei­xar sol el pre­si­dent Mas, no fos cas que ens el tor­nes­sin a enga­li­par.

En la bata­lla pel con­cert econòmic –prou ja d'eufe­mis­mes com ‘pacte fis­cal'!– o hi anem ple­gats o pren­drem mal. Tots al cos­tat del govern del país, amb el pre­si­dent al cap­da­vant. Ara bé, no ens podem tor­nar a per­me­tre ni que els d'allí ens tor­nin a donar gat per lle­bre, ni que els d'aquí ens facin pas­sar amb raons.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.