Dos misteris

De Corea del Nord en sabem tan poc que ara resulta que ni els seus veïns de Corea del Sud no van saber que Kim Jong-il havia mort fins que la tele­visió ofi­cial ho va fer públic. Havien pas­sat qua­ranta-vuit hores, però aquesta dada és tan poc segura com la de les dones que ha tin­gut, la de la data que va néixer o la del lloc on va néixer –en un cam­pa­ment mili­tar siberià? En un cam­pa­ment mili­tar de resistència con­tra l'ocu­pació japo­nesa?–. Tam­poc no sabrem amb cer­tesa la de la seva mort. Ens hau­rem de creure el que ens diuen. El poder té gene­ral­ment aques­tes coses, també aquí, a Occi­dent: però, entre nosal­tres, hi ha força més una­ni­mi­tat a adme­tre que això és molt més exacte a Corea. Avui és el dia de Nadal. Un altre mis­teri. Però el mis­teri de Nadal té a veure amb un nai­xe­ment i l'últim mis­teri de Kim Jong-il té a veure amb la seva mort. A Occi­dent, avui, la imatge més gene­ral que ens arriba és d'il·lusió, de ten­dresa i de joia, men­tre que l'última que ens ha arri­bat d'aquell extrem del llunyà Ori­ent és de des­encís, de dal­ta­baix i de dolor. Encara no em puc treure del cap aque­lles fotos amb tanta gent plo­rant. A Corea del Nord, ni tan sols quan plo­ren no sem­bla que ho facin com nosal­tres. No abai­xa­ven el cap, molts d'ells es tapa­ven la boca amb les mans, però dei­xa­ven que les llàgri­mes que els bro­lla­ven dels ulls fos­sin ben visi­bles. Que tot­hom pogués veure que plo­ra­ven. Devia ser això el que volien. Però a qui plo­ra­ven, exac­ta­ment? A un home de qui no se sap res, un home que ofi­ci­al­ment ha estat direc­tor de cine i d'òpera, engi­nyer electrònic, his­to­ri­a­dor i expert en avi­ons de com­bat, tot i que sem­bla que ha mort d'un atac cardíac en un tren blin­dat perquè, anés on anés, era en tren que es des­plaçava. Tot sovint, els dic­ta­dors com Kim Jong-il aca­ben essent plo­rats d'una manera poc natu­ral, estra­nya. Com deuen resar a Corea?