Arrels

Les nom­bro­ses tra­di­ci­ons que revi­vim aquests dies de Nadal tenen una de les seves expres­si­ons més impor­tants en la gas­tro­no­mia dolça que clou tots els àpats. Tor­rons, mas­sa­pans, tor­tells i altres lle­po­lies for­men part del nos­tre ima­gi­nari col·lec­tiu, són els símbols dolços de la nos­tra iden­ti­tat. Pres­cin­dir-ne seria com dir-nos a nosal­tres matei­xos que ens importa un rave l'herència cul­tu­ral dels nos­tres avant­pas­sats. Afor­tu­na­da­ment, però, estem davant unes tra­di­ci­ons amb bona salut, que es man­te­nen, a més, amb par­ti­cu­la­ri­tats locals molt arre­la­des. Al Baix Ter, per exem­ple, encara es poden men­jar per Nadal les tra­di­ci­o­nals rabas­ses, un colos­sal bri­oix far­cit de mas­sapà i en forma de trena –com si fos una arrel, una rabassa, d'aquí el nom–. Les rabas­ses les han de rega­lar els padrins als seus fillols però, si no és el cas, també se'n com­pren. Un blo­caire gas­tronòmic del País Valencià diu, tot recor­dant Rai­mon, que ell, per no per­dre els orígens i, per tant, la iden­ti­tat, se'ls menja. Bon pro­fit.