Pur so pur

En tàcita advo­cació dels cor­rents for­ma­lis­tes, sos­te­nia Gabriel Fer­ra­ter que només comença a saber-se una llen­gua estran­gera quan no totes les seves parau­les et sem­blen abso­lu­ta­ment poètiques. Cosa d'allò més certa. Perquè, quan ets cons­ci­ent que la rotunda sono­ri­tat del mot ale­many Zwi­e­bel ser­veix per desig­nar una enti­tat tan pro­saica com la ceba, i que la líquida toni­ci­tat de gre­no­ui­lle (el mot francès pre­fe­rit de Paul Valéry) remet a un ani­mal tan poc agra­ciat com la gra­nota, ve que la semàntica s'imposa i acaba esban­dint la per­cepció de tota eufo­nia del sig­ni­fi­cant. Importa lla­vors fer un esforç d'abs­tracció del sig­ni­fi­cat, de manera que aquest no ens privi d'apre­ciar les vir­tuts acústi­ques, mera­ment for­mals, de les parau­les, començant, és clar, per les de la pròpia llen­gua. I acon­se­guir això fóra, en defi­ni­tiva, la tasca pri­mor­dial del poeta.

Doncs bé, anàleg rao­na­ment (i sense moure'ns del món del llen­guatge i de la música) és apli­ca­ble a les cançons: comen­cem a ser aptes a la tolerància i pres­tos a la con­vivència quan som capaços de can­tar-ne d'aque­lles amb una lle­tra a les antípodes del nos­tre sis­tema de valors.

Quina joia ento­nar amb vells i pute­jadíssims cama­ra­des d'antany les estro­fes vibrants de l'Himno de la fiel Infan­tería del sem­pre invicte i gloriós exèrcit espa­nyol!

I quina més pre­gona emoció, aquests dies, core­jar amb amics i fami­li­ars i feli­gre­sia vària tot de nada­les a l'entorn d'un pes­se­bre!

No hi ha com ser un agnòstic de pedra picada (intel·ligent i civi­lit­zat, això sí) per pro­di­gar-se amb el màxim fer­vor en aquesta acti­vi­tat gal­va­nit­za­dora que, com tan­tes altres, amenaça de sucum­bir avui dia a un laïcisme malentès, a un mul­ti­cul­tu­ra­lisme des­per­so­na­lit­za­dor, a un seman­ti­cisme cas­trant.

Que les velles melo­dies de la terra ens aju­din aques­tes dates a espan­tar tants mals com ens acla­pa­ren!