Elogi del futur

Fins fa poc, el futur solia ser un lloc que s'intuïa agra­da­ble i gene­rava expec­ta­ti­ves. Tra­di­ci­o­nal­ment, ens n'hem refiat molt, del futur, i, de fet, no ens hau­ria de dece­bre mai perquè mai no acaba d'arri­bar. Si les coses no van bé sol ser culpa del pre­sent, que sem­pre és més avar i mesquí del que havíem ima­gi­nat, o dels errors del pas­sat, men­tre el futur con­ti­nua allà, espe­rant-nos.

En fi, ja veuen que això són càbales de final d'any, com els negres ave­ranys que aquests dies s'anun­cien pel 2012: el retorn a la recessió, la con­ti­nu­ació de les reta­lla­des, la ins­tau­ració de noves taxes, el túnel que s'allarga, la dava­llada a l'infern que con­ti­nua. Sem­bla com si no haguéssim can­viat d'any des del 2009 o el 2010. Com si el 2011 que ja s'acaba fos la mera con­tinuïtat de l'ante­rior i com si el 2012 ja s'intuís ine­vi­ta­ble­ment com una còpia empit­jo­rada d'aquest. Només cal pas­sar per la Naci­o­nal II –i per­do­nin la vul­ga­ri­tat de l'exem­ple– per tenir la sen­sació que el temps s'ha atu­rat. I ben atu­rat. Fixin-se que aquest final d'any ningú no ha dit que esti­guem en cap punt d'inflexió, que és un dels tòpics més recur­rents a l'hora de fer qual­se­vol balanç. De fet, sem­pre estem en un punt d'inflexió: sem­pre vivim un moment històric, igual com a la tele eme­ten sem­pre el par­tit del segle, però aquest any ningú no diu res. Pot­ser perquè ben poques vega­des pen­sem que el futur pugui ser pit­jor (o mirem de no pen­sar-hi), i ara és un d'aquests moments. Pot­ser perquè ara sí que estem en un punt –i llarg– d'inflexió, i ni els més savis saben cap on ens con­du­eix. Pot­ser perquè cada vegada que algú ha mirat de ser opti­mista des que va començar aquest cata­clisme la rea­li­tat no ha tar­dat ni deu segons a des­men­tir-lo. Pot­ser perquè qui mana, que acaba d'arri­bar, vol espan­tar-nos més (si això encara és pos­si­ble). Així qual­se­vol avenç, per petit que sigui, ens sem­blarà magnífic i també sabrem rela­ti­vit­zar els retro­ces­sos, con­vençuts com esta­rem del fet que sem­pre podria ser pit­jor.

Pre­vi­si­ble­ment, la màxima vir­tut de l'arri­bada del 2012 és que, com més aviat arribi, més aviat haurà pas­sat. Ja ho deia Horaci fa dos mil anys: en la bonança, l'home pru­dent s'ha de pre­pa­rar per a la tem­pesta (cosa que segu­ra­ment no vam fer o no vam fer prou bé), i en la tem­pesta, només podem aguan­tar i pen­sar que ja falta menys perquè torni la calma.