Art al Priorat

De comarca depri­mida i en procés de des­po­blació a comarca de moda, amb vins de qua­li­tat que poden arri­bar a ser caríssims, el Pri­o­rat hau­ria d'afron­tar un repte que fa temps que se li plan­teja i que no accepta amb decisió: no tot ha de ser men­jar i beure, oli i vi, sinó que una con­trada que es vul­gui fer valer ha d'inver­tir en pro­duc­tes de qua­li­tat que la pres­tigiïn. I no sem­bla que ho enten­gui. Els que ho inten­ten, la ballen magra. Hi ha el cen­tre Quim Soler, per exem­ple, al Molar, que es fa sen­tir; però ara em vull refe­rir a una altra pro­posta, ambi­ci­osa i per­sis­tent, que només la tos­su­de­ria dels seus impul­sors, Fran­cesc Vidal i Mont­ser­rat Cor­ta­de­llas, per­met que con­tinuï viva. Ja fa una pila d'anys que, amb la gosa­dia carac­terística que abans van des­ple­gar a Reus a par­tir d'aquell huracà que pri­mer es va ano­me­nar Sàpigues i Enten­guis Pro­duc­ci­ons, després Fenici i després una colla de noms més, aquesta pare­lla d'artis­tes, amb una acció sense recom­pensa asse­gu­rada –ni, de moment, acom­plerta–, orga­nitza con­certs i expo­si­ci­ons, publica revis­tes, fa acu­dir al Pri­o­rat l'avant­guarda artística del país –fins i tot han imprès moneda pri­o­ra­tina!– i les for­ces vives de la comarca –polítics, empre­sa­ris– no apro­fi­ten el cara­mel per fer un salt de qua­li­tat. Si us plau, no badin, no pro­vo­quin que ple­guin veles i es tras­lla­din. Acu­llin-los.