Ètica, política, nació

L'any 1912, ara fa, doncs, exac­ta­ment un segle, Max Weber va redac­tar dos tex­tos fona­men­tals sobre el tema de l'estat i la nació: Rela­ci­ons de comu­ni­tats ètni­ques i Comu­ni­tats polítiques, tex­tos que deu anys més tard apa­rei­xe­rien com a capítols en l'edició pòstuma de Wirtsc­haft und Gesellsc­haf (Eco­no­mia i soci­e­tat), del 1922. Weber, com a bon sociòleg, obser­va­dor metòdic i raci­o­na­lista sis­temàtic, tenia molt clar que les cre­en­ces i la cons­trucció de la rea­li­tat social ana­ven ínti­ma­ment uni­des, i que en par­lar de l'existència dels pobles o naci­ons, la consciència o creença que ells matei­xos en tenen és tan impor­tant, o més, com els fets efec­ti­va­ment o supo­sa­da­ment objec­tius que la fona­men­ten. Que les naci­ons o pobles són una cons­trucció històrica i social, i que tota pàtria és una idea com­par­tida, una imatge, una pro­jecció, un relat o una creença, és una cosa que no ens ha de des­co­brir ningú, a hores d'ara: fa un segle, o més, que la sabem. Cosa que no afecta per res l'existència de les pàtries, pobles o naci­ons, jus­ta­ment perquè no són rea­li­tats natu­rals sinó soci­als, o cul­tu­rals, o polítiques, o tot alhora. Jo mateix, si em dis­cul­pen la immodèstia, vaig defen­sar a bas­ta­ment idees com aques­tes, fa més d'un quart de segle, en un lli­bre (pot­ser massa breu) que duia com a títol irònic i bus­cat Crítica de la nació pura. Perquè la “nació pura” no exis­teix.

Els pobles, les naci­ons, afir­mava Max Weber fa cent anys, poden dis­tin­gir-se o defi­nir-se de mol­tes i vari­a­bles mane­res, però són “naci­ons” en tant que pos­se­ei­xen o aspi­ren a pos­seir, com a tals, un espai polític propi. El con­cepte de nació pot ser per­fec­ta­ment ambigu, però el d'estat, per al pen­sa­ment sociològic i polític, no ho era gens: era allò que era, l'àmbit pri­vi­le­giat del poder. Weber, en tot cas, no pot ser més explícit, en aquesta matèria: “En la mesura que tro­bem rere la sig­ni­fi­cació pale­sa­ment ambi­gua del mot [nació, naci­o­na­li­tat] un fet col·lec­tiu, aquest fet rau de manera òbvia en l'esfera política. Un con­cepte com el de nació només el podríem defi­nir així, si fa no fa: és una comu­ni­tat de sen­ti­ment, l'expressió més ade­quada per a la qual fóra un estat propi, i que, per tant, mos­tra nor­mal­ment la tendència a crear-se'n un.” I no seria molt ago­sa­rat, crec, ano­tar que aquesta “comu­ni­tat de sen­ti­ment” o es mani­festa en l'ordre polític o difícil­ment es con­so­li­darà com a tal comu­ni­tat. Cosa que saben per­fec­ta­ment tots els ideòlegs, diri­gents o sim­ples par­ti­ci­pants actius de qual­se­vol “naci­o­na­lisme”.

La resta, és a dir les bases històriques, cul­tu­rals, ètni­ques, místi­ques o simbòliques de la “comu­ni­tat naci­o­nal”, per­ta­nyen a l'ordre d'uns “com­po­nents cau­sals” que oscil·len entre la rea­li­tat dels fets com­pro­va­bles, l'ines­go­ta­ble camp de la metàfora o la vari­a­ble cor­re­lació entre els acci­dents i la substància, entre l'eco­no­mia i l'“espe­rit naci­o­nal”, entre la geo­gra­fia i els herois amb nom de car­rer i monu­ment a les pla­ces, entre els him­nes i les com­me­mo­ra­ci­ons, entre les llengües i les ban­de­res, i fins i tot, quan és el cas, entre la religió i els greu­ges històrics recor­dats. Tot val per a “cons­truir” o con­so­li­dar, o pro­moure o defen­sar, una nació: qual­se­vol cosa val (idi­oma, història, pressió tri­butària, empre­nya­ment, vic­ti­misme, tri­om­fa­lisme, cul­tura popu­lar, lite­ra­tura…) quan es con­ver­teix en matèria política, en el sen­tit més extens de la paraula política o, si pot ser, en el seu sen­tit més estricte, que és l'ocu­pació i ús del poder en un àmbit autònom.

Una altra cosa és si aquest àmbit autònom de la “nació-amb-poder” ha de ser necessària­ment un estat entès com radi­cal­ment inde­pen­dent i per­fec­ta­ment sobirà, o si alguna forma d'estat i alguna forma de no-dependència poden ser sufi­ci­ents i satis­factòries per a les “neces­si­tats” de la nació. Però el prin­cipi sem­bla inva­ri­a­ble: és una qüestió de dret, i és una qüestió de “punt de gra­ve­tat” intern i no extern, en expressió de Rovira i Vir­gili. El qual, per cert, cita com a font d'auto­ri­tat unes parau­les de Valentí Almi­rall, exac­tes i lapidàries: “Si ens atu­rem en un punt que no arriba a la sepa­ració, no és perquè no hi tin­guem dret, sinó perquè no cre­iem que sigui con­ve­ni­ent fer-lo ser­vir.” El dret hi és, doncs, tant si el fem ser­vir com si no: un dret polític, el dret a un estat. I això és jus­ta­ment el que no serà reco­ne­gut mai --ni fa cent anys, ni ara mateix-- per la nació que ocupa el poder domi­nant en l'estat inclu­siu, i que s'ha defi­nit ella mateixa com a nació deli­mi­tada per aquest estat i coin­ci­dent amb aquest estat. En defi­ni­tiva, la lliure fede­ració de naci­ons iguals per cons­ti­tuir un estat plu­ri­na­ci­o­nal comú (com Rovira i Vir­gili, en els moments més opti­mis­tes, hau­ria vol­gut a la “Fede­ració Hispànica” o Ibèrica) és un bell ideal que, jus­ta­ment, mai ni enlloc no ha pas­sat de bell ideal, i difícil­ment el veu­rem en la bellesa dels fets.

Més bellesa encara hi ha, i aquesta sí que és pos­si­ble, en la sub­missió del naci­o­na­lisme a l'ètica i a la huma­ni­tat; per exem­ple en el pen­sa­ment de Tomas Masaryk, pare de la pàtria txeca, i amb idees i parau­les tan essen­ci­als i sim­ples com aques­tes: que el con­junt de les naci­ons del món forma la huma­ni­tat; que cada per­sona hau­ria d'asso­lir l'ideal ètic de ser veri­ta­ble­ment un home; que la nació és una qüestió de consciència i que, tal com diu un altre ideòleg txec, Havlícek, “abans que res, un ha de ser dili­gent, culte i hon­rat, i només després pot començar a pen­sar a ser un patri­ota”; que par­tint del naci­o­na­lisme com a ètica aca­bem dema­nant el reco­nei­xe­ment jurídic d'una nació. Ja ho va escriure Masaryk mateix el 1905, també amb parau­les molt sim­ples: “El sen­ti­ment i el pen­sa­ment naci­o­na­lista evo­lu­ci­o­nen. El naci­o­na­lisme no és ni de bon tros un con­cepte superat; al con­trari, la seua evo­lució està començant.” Ara, més d'un segle després, l'evo­lució con­ti­nua, en efecte, i no sabem gaire bé cap a on. En tot cas, el conei­xe­ment de la història, la lec­tura repo­sada, i la reflexió, són segu­ra­ment, la millor defensa con­tra tant d'estrèpit i tanta pol­se­guera, tanta ignorància i tanta mala fe que ens rode­gen cada dia als qui a pesar de tot, i molt més per ètica que per mística, hem assu­mit la deli­cada tasca de pro­moure per al nos­tre país la mesura justa de “naci­o­na­lisme” que uns altres li neguen en injustíssima mesura. O així ho veiem alguns, men­tre pro­cu­rem ser dili­gents, cul­tes i hon­rats, i només després patri­o­tes.