POUM de Tarragona

Les notícies són efímeres. Temes que no fa gaire omplien pàgines i debats, avui han pas­sat a l'ostra­cisme. Fa alguns mesos, el POUM de Tar­ra­gona –un tema que s'arros­sega des del 99!– encara es dis­cu­tia. I avui no en sabem res de res. Hem de creure –per allò de “no news, good news”– que les coses seguei­xen el seu curs, i que un dia serà ple­na­ment vigent. Segu­ra­ment aquesta manca de soroll i d'urgència té alguna cosa a veure amb l'esmorteïment de les pres­si­ons i expec­ta­ti­ves urbanísti­ques. Però això no vol dir que les neces­si­tats no hi siguin, i encara menys que puguin ser dife­ri­des. Les neces­si­tats de la ciu­tat, de la gent, no són idènti­ques a les neces­si­tats i pos­si­bi­li­tats de pro­mo­tors.

Per això no hauríem d'encan­tar-nos amb el POUM, i encara menys amb el que cal fer després de la vigència del POUM. Que la ini­ci­a­tiva –pública i pri­vada– esti­gui atu­rada no ha de ser cap excusa per avançar en la tasca de reflexió i de pla­ni­fi­cació de la ciu­tat, a una escala més pre­cisa que la del POUM. Al con­trari, poder-ho fer sense la pressió de la volun­tat de mate­ri­a­lit­zació imme­di­ata per­met tre­ba­llar millor pen­sant en el mitjà i llarg ter­mi­nis, i estar pre­pa­rats per a les opor­tu­ni­tats. Això, si no volem que, quan les coses millo­rin –que ho faran, tot i que no de la mateixa manera que abans, afor­tu­na­da­ment!–, ens aga­fin amb els pixats al ven­tre, com tan­tes vega­des.