Blindada monarquia

El 22 de novem­bre de 1975, Juan Car­los de Borbón, mani­festà en la seva coro­nació, després de refe­rir-se a Franco com “una figura excep­ci­o­nal”, que recor­da­ria “con res­peto y gra­ti­tud”, que el seu títol de rei ema­nava de la tra­dició històrica, del mana­ment legítim dels espa­nyols i de “las Leyes Fun­da­men­ta­les del Reino”. Però res més ine­xacte pel que fa a les dues pri­me­res fons de pre­tesa legi­ti­mació, ja que “la tra­dició històrica” no s'havia d'encar­nar en ell, sinó en el seu pare, que no havia abdi­cat lla­vors dels seus drets dinàstics. Quant al “mana­ment legítim dels espa­nyols”, només pot ser entès iocandi causa, a menys que con­si­deréssim pura broma democràtica les mas­ca­ra­des ple­bis­citàries del fran­quisme.

La corona, doncs, va ser dipo­si­tada sobre la testa de Juan Car­los, en puri­tat, amb el fona­ment exclu­siu de “las Leyes Fun­da­men­ta­les del Reino” ema­na­des de la dic­ta­dura. Cons­ci­ent el per­so­nal d'aquest ori­gen espuri, en la Tran­sició es pac­ta­ren els ter­mes de la “rup­tura”, amb gira­vol­tes i mean­dres de tot tipus, si bé pin­tant-se sobre tota la pell de brau una línia roja res­pecte al “prin­cipi monàrquic”. Quan el 10 d'agost de 1976, en la seva pri­mera entre­vista per­so­nal amb Suárez, Felipe González insinuà la pos­si­bi­li­tat d'un referèndum sobre la monar­quia, Suárez, gran con­tor­si­o­nista, es tancà rígida­ment, sobre­tot atès, segons mani­festà, que “era pro­ba­ble que el resul­tado fuese favo­ra­ble a la opción repu­bli­cana”. I, per als que invo­quen la Cons­ti­tució con a defi­ni­tiu gua­ri­ment d'aquells tene­bro­sos orígens, cal recor­dar que no es donà al poble cap pos­si­bi­li­tat de pro­nun­ci­a­ment específic sobre la qüestió. El paquet venia d'un remi­tent ano­me­nat “o lo toma o lo deja”. I, òbvi­a­ment, un poble asse­de­gat de lli­ber­tats, es llençà a la font bevent frenètica­ment el totum revo­lu­tum per clo­rada i tèrbola que ragi l'aigua.

Els entu­si­as­tes de la Corona també asse­nya­len el 23-F com a fita de la seva defi­ni­tiva redempció. Però sobre l'emblemàtica data res­ten mol­tes coses a dir. Esmento només un pres­tigiós pro­fes­sor uni­ver­si­tari quan entén que “la actu­ación del Rey durante el 23-F tiene tan­tos claros­cu­ros que, si hubi­ese sido pre­si­dente de una República, pro­ba­ble­mente hubi­era sido reque­rido ante una comisión par­la­men­ta­ria para dar expli­cación deta­llada de todos sus actos”. S'alçà, però, lla­vors una seràfica coral de veus lau­datòries, del tot per­sis­tents ara, almenys en el comú pai­satge coro­nat que tan enèrgi­ca­ment dibui­xen PP i PSOE. Ener­gia pale­sada, per exem­ple, en el reforçament de la pro­tecció penal del rei i la seva família en el Codi de 1995, és a dir, en el tan ufa­no­sa­ment pro­cla­mat Codi Penal de la democràcia. I ener­gia emprada també pels pares de la Cons­ti­tució per situar la ins­ti­tució en el nivell màxim de pro­tecció, és a dir, en la impos­si­bi­li­tat pràctica del seu qüesti­o­na­ment, ja que, per a abo­lir-la, faria falta ni més ni menys que: 1) Apro­vació de la reforma per majo­ria de dos terços de cada cam­bra. 2) Dis­so­lució de les Corts. 3) Noves elec­ci­ons. 4) Rati­fi­cació per les noves Corts de l'abro­gació monàrquica, altra vegada per majo­ria de dos terços tant al Congrés com al Senat. 5) Poste­rior referèndum apro­va­tori de la reforma.

Pot­ser és, doncs, lícit pre­gun­tar-se el perquè de tanta hiper­pro­tecció, sobre­tot si, com sos­te­nen alguns, “el rei regna, però no governa”. O, pot­ser en el cas no és del tot apli­ca­ble la màxima de Thi­ers? El pro­fes­sor esmen­tat asse­nyala que “hoy sabe­mos [...] que es una práctica regia habi­tual dar direc­tri­ces sobre altas órde­nes mili­ta­res o sobre ascen­sos en el ejército; el rey hace la pro­pu­esta y espera que el Minis­tro de Defensa la refrende”.

Desit­gem, però, que mai no passi el que va apun­tar Sabino Fernández Campo quan declarà que: “El Rey, pri­mero en su cali­dad de mode­ra­dor y después como Jefe Supremo de las Fuer­zas Arma­das, debería inter­ve­nir en el caso de que las prer­ro­ga­ti­vas con­ce­di­das por un hipotético gobi­erno en minoría a un par­tido sepa­ra­tista ame­na­za­ran la Uni­dad de España. Y ello por­que un gobi­erno así aten­taría con­tra la Uni­dad de España que con­sa­gra el artículo 8 de la Cons­ti­tución”, el mateix arti­cle invo­cat per Fraga res­pecte al pro­jecte d'estat lliure asso­ciat d'Ibar­retxe. Pre­cepte, per cert, del qual s'ha dit “que no tiene parangón en otras cons­ti­tu­ci­o­nes euro­peas”.