Un món pitjor

Què poden tenir en comú el capità d'un vai­xell de cre­uer que porta 5.000 pas­sat­gers a nau­fra­gar i llui­tar per sobre­viure men­tre ell fuig el pri­mer; el fun­ci­o­nari que en lloc de fer ren­di­ble el seu sou es dedica a tru­car d'ama­ga­to­tis a la seva emis­sora de ràdio pre­fe­rida per fer-la petar i dedi­car cançons als amics, i un via­nant que lite­ral­ment n'enves­teix un altre sim­ple­ment perquè no creu neces­sari mirar per on va o can­viar el pas per evi­tar el xoc. Imat­ges aleatòries d'un cap de set­mana, de per­so­nes que no tenen res a veure, amb con­duc­tes més o menys gene­ra­lit­za­bles, però amb –mínim– un deno­mi­na­dor comú. No només no els inqui­eta que el món pugui ser millor, sinó que no els fa res posar el seu gra de sorra perquè aquest món, el seu, el dels seus fills, sigui pit­jor.