Escòcia i Catalunya

En els deu dies que fa que el pri­mer minis­tre britànic va dema­nar un referèndum ràpid i clar sobre la inde­pendència d'Escòcia, sem­bla que els par­ti­da­ris de dei­xar el Regne Unit han aug­men­tat d'Edim­burg en amunt. David Came­ron creu, d'una banda, que cal fer honor a la tra­dició democràtica britànica, ja pro­vada en l'accep­tació d'inde­pendències recents de la seva corona a través de pro­ces­sos d'auto­de­ter­mi­nació que van des de l'Índia a Irlanda. Però també pensa que l'èxit elec­to­ral de l'Scot­tish Nati­o­nal Party i del seu líder, Alex Sal­mond, es deu a l'amenaça difosa d'un referèndum impos­si­ble de gua­nyar. Per això Came­ron agafa el toro per les banyes i demana una con­sulta en un màxim de 18 mesos i amb una pre­gunta amb només dues pos­si­bles res­pos­tes: “Voleu que Escòcia sigui inde­pen­dent? Sí o no.” Això que per l'entorn tory de Came­ron i els seus ali­ats libe­ral­demòcra­tes és una manera de pres­si­o­nar els inde­pen­den­tis­tes esco­ce­sos ha aca­bat con­ver­tint-se en un ele­ment més de força per a Sal­mond. Com que a aques­tes altu­res les enques­tes indi­quen que només un 33% dels esco­ce­sos volen la inde­pendència, Sal­mond vol con­vo­car el referèndum el 2014, coin­ci­dint amb els 700 anys d'una històrica bata­lla que l'heroi escocès per excel·lència, Robert de Bruce, va gua­nyar con­tra els angle­sos. Amb els dos anys que fal­ten per a la cita amb les urnes, Sal­mond espera convèncer els esco­ce­sos de les bon­dats de la inde­pendència o, com a mínim, d'un aug­ment de poders en matèria fis­cal per al par­la­ment d'Edim­burg. El pas fet per Came­ron per­met ara que els uni­o­nis­tes facin cam­pa­nya ober­ta­ment, després d'anys ridi­cu­lit­zant la idea del referèndum. Però també dóna al movi­ment inde­pen­den­tista escocès una nova força: no només tenen la legi­ti­mi­tat democràtica de la seva banda, sinó que ara ja hi ha també un com­promís d'accep­tació per part de Lon­dres. No hi ha marxa enrere.

Però, per a què ser­veix un referèndum d'aquest tipus? Òbvi­a­ment, per acon­se­guir la secessió. De fet, vivim en un moment en què mol­tes naci­ons deci­dei­xen empren­dre soles el seu camí: Estònia va dei­xar la Unió Soviètica als 90, Mon­te­ne­gro de Sèrbia el 2006... Cada cop hi ha més petits estats a la Unió Euro­pea. Però no és això necessària­ment el que vol Escòcia. Escòcia vol tenir la clau de la caixa. Això mateix li passa a Cata­lu­nya, o així insis­teix a dir-nos-ho la nos­tra classe política, que des de la tran­sició ges­ti­ona amb les mans lli­ga­des la nos­tra auto­no­mia. Però a Escòcia li passa just al con­trari que a Cata­lu­nya. Gràcies als acords amb Lon­dres, els esco­ce­sos –igual que les altres “naci­ons”: Irlanda del Nord i Gal·les– finan­cen la seva auto­no­mia segons la seva població i no necessària­ment segons les seves neces­si­tats. Amb 5 mili­ons d'habi­tants, Escòcia s'ha bene­fi­ciat d'aquest sis­tema i, segons un estudi de la Uni­ver­si­tat de Stir­ling, Angla­terra “perd” anu­al­ment prop de 6.000 mili­ons d'euros en bene­fici dels esco­ce­sos. Per la seva banda, el petroli i el gas que s'explota en ter­ri­tori escocès ha supo­sat uns 13.000 mili­ons d'euros l'any 2011, que sig­ni­fica el 0,7% del PIB del total del Regne Unit. Seria bas­tant just dir que Escòcia no pateix cap dèficit fis­cal amb el total del ter­ri­tori britànic. Per tant, en el fons, és clar que l'interès dar­rere l'inde­pen­den­tisme d'Alex Sal­mond res­pon a una volun­tat genuïna de dife­ren­ciar-se. Edim­burg no vol més diners: vol més poder per ges­ti­o­nar-los a la seva manera. A Escòcia no han paït mai bé el libe­ra­lisme de Mar­ga­ret Thatc­her ni la soci­al­de­mocràcia des­cafeïnada de Tony Blair. Recla­ment la seva pròpia política, per ges­ti­o­nar els diners com vul­guin. A Cata­lu­nya, volem els nos­tres diners per poder fer política.