Calella a l'hivern

És tant el con­trast que es pro­du­eix a la majo­ria de pobles petits de la costa entre l'aglo­me­ració de l'estiu i la lan­gui­desa de l'hivern que en ter­mes astronòmics equi­val­dria a com­pa­rar el dia amb la nit.

La gent que habita tot l'any arran de mar es veu obli­gada a accep­tar els incon­ve­ni­ents que implica la tem­po­rada turística i alhora la manca evi­dent de tota mena de ser­veis que patei­xen a l'estació freda.

Ho veig amb Cale­lla de Pala­fru­gell, que conec bé. Els que hi sojor­nen no tenen més remei que pujar a la Vila per poder satis­fer la majo­ria de les seves neces­si­tats. Aquest des­fici el tro­ben sobre­tot ara. Per bé que aquesta dependència és endèmica, de fa dècades, avançats en el segle XXI hauríem d'haver-ho resolt.

I això que cal fer esment de tota una sèrie d'esta­bli­ments i ser­veis que aguan­ten tot el llarg hivern, mol­tes vega­des per gua­nyar ben poca cosa. Ho fan amb la volun­tat de fer poble, de man­te­nir la porta oberta perquè no faci la impressió que hem clau­su­rat la població. Es d'agrair aque­lles boti­gues d'ali­men­tació i altres que­viu­res, estris i d'objec­tes de regal, bars, res­tau­rants, hotels... que són la cara ama­ble, resis­tei­xin. Posats a tan­car, el pàrquing públic de Can Zara­goza, n'és l'exem­ple més emblemàtic. Quan arriba el 15 de setem­bre, per­si­a­nes avall i fins a l'estiu que ve. Això si deixa un espai dis­po­ni­ble a dalt el ter­rat que con­necta amb una altre car­rer. Natu­ral­ment aquest aspecte soli­tari, sense gràcia, mig aban­do­nat de la mà de déu, té una altra cara. El mar fa dies que està tocat pels efec­tes del gener. Aquell estat mòrbid que no només afecta el movi­ment i l'alçada de l'aigua, sinó la vida de la flora i la fauna mari­nes.

Aquests dies hi ha la cam­pa­nya gas­tronòmica de la Garoi­nada que és un fac­tor revi­ta­lit­za­dor. Els amants de les garoi­nes tenen en aquest feno­men el seu millor aliat per obte­nir els equinoïdeus més plens i sabo­ro­sos. Els últims anys el con­sum s'ha mode­rat perquè els exces­sos d'altres moments podien haver aca­bat amb tota la colònia d'eriçons de la Medi­terrània.

Llis­car per plat­ges i roques sense ningú que ens per­torbi per­met obte­nir un con­tacte directe amb la natu­ra­lesa esmorteïda i dòcil. Els pocs turis­tes que s'esta­blei­xen a Cale­lla, o a altres llocs de la costa, durant l'hivern podem gau­dir d'altres pla­ers espa­ci­al­ment el gas­tronòmic que encara que en peti­tes dosis ens està espe­rant. Pas­sar una diada a Cale­lla pot ser el temps més ben empleat del món.