‘God save the City'

En un dels clubs pri­vats més luxo­sos de Lon­dres, uns quants dels seus mem­bres beuen whisky, altres beuen sherry i tots fumen en pipa o havans. La con­versa es desen­vo­lupa com en sor­dina, amb una remor opaca que a penes per­met dis­tin­gir les parau­les si no ets de la casa. Es parla de the Con­ti­nent i de the Colo­nies, de les cir­cumstàncies finan­ce­res i dels millors mate­ri­als per a les cor­ret­ges dels cavalls i els gos­sos.

Unes mançanes més avall, en un club de l'altre cos­tat del Tàmesi més humil i amb certs símpto­mes de decadència, amb una base de socis comer­ci­ants de la zona, es dis­cu­teix amb cert apas­si­o­na­ment sobre the Con­ti­nent i de the Colo­nies i de la bai­xada de les ven­des als seus esta­bli­ments. La con­versa només s'inter­romp quan el tema deriva sobre els apa­re­lla­ments pos­si­bles entre els seus gos­sos.

Als bar­ris de tre­ba­lla­dors, les tertúlies se cele­bren als pubs popu­lars i soro­llo­sos, pre­si­dits per un enorme apa­rell de TV, que també parla de the Con­ti­nent i de les excolònies i de les car­re­res de gos­sos.

Als bar­ris bai­xos, on durant els anys de govern de Mrs. Tatc­her la poli­cia no gosava ni tan sols posar-hi els peus per por de no sor­tir-ne viva, els homes ins­tal·lats per­ma­nent­ment a l'atur, que són una majo­ria, es reu­nei­xen amb una bote­lla de cer­vesa a una mà men­tre que a l'altra sub­jec­ten el cor­dill amb què tenen lli­gat el gos. En mig de les parau­lo­tes pròpies de la seva con­dició, diuen pen­ja­ments con­tra tot, també con­tra the Con­ti­nent, i somien en the Colo­nies.

Les dones coin­ci­dei­xen amb les opi­ni­ons dels seus homes pel que fa referència al the Con­ti­nent i recor­den els temps que el pare o l'avi havien ser­vit a l'Índia o a Austràlia. Apro­fi­ten les tertúlies per pen­ti­nar els seus gos­sos o bé per treure'ls les puces, segons l'esta­tus a què per­ta­nyen.

Això ens explica quE, a Angla­terra, deter­mi­na­des qüesti­ons són inter­clas­sis­tes o, com es diu ara, trans­ver­sals. Que hi ha sen­ti­ments que no depe­nen ni de les clas­ses, ni dels par­tits, ni de la religió. Ni tan sols que hi hagi qüesti­ons que siguin més bene­fi­ci­o­ses per al país que no pas d'altres. Un cin­quanta per cent d'angle­sos de qual­se­vol pro­cedència i con­dició es neguen a sacri­fi­car la idea insu­lar que els allu­nya anímica­ment d'Europa i de la seva cons­trucció. Viuen encara sota l'impacte gene­ra­ci­o­nal d'haver estat els amos del món, i no volen saber res del que els pugui sepa­rar d'aquest somni. La con­vicció d'aquesta impor­tant part del país que a Angla­terra ningú li ha de dir què ha de fer és pro­funda. I menys que els fran­ce­sos –un país al qual van alli­be­rar de la invasió dels seus actu­als socis, els ale­manys, i que avui està pre­si­dit per un nan immi­grat [sic]– no poden pre­ten­dre asse­nya­lar camins a la Gran Bre­ta­nya. I no par­lem ja dels ale­manys. No se'n recorda aquesta “Frau”, gras­so­neta com una sal­sitxa de Frank­furt, que els tom­mies van der­ro­tar les seves Pan­zer­di­vi­si­o­nen? Com pretén, ara, donar lliçons!

Quan el senyor Came­ron es va pre­sen­tar a Brus­sel·les, ara fa un mes, per dir-nos que no comptéssim amb ells, no feia sinó expres­sar la volun­tat de mig país. És el més influ­en­ciat per la subli­mi­nar men­ta­lit­zació “naci­o­na­lista” a favor dels interes­sos de la City. Quan es parla de posar impos­tos a les transac­ci­ons finan­ce­res glo­bals i de refer la regu­lació dels estats sobre les ope­ra­ci­ons de capi­tals, el pri­mer minis­tre torna a posar el crit al cel. Mai! El britànic és un ésser amb una tendència accen­tu­ada per make money, per fer diner. És un ins­tint domi­nant, com una marca genètica, i de seguida que poden, i fins i tot quan han hagut de fer-se enrere per sal­var el mobles, apli­quen el seu enginy a la cons­trucció de l'estat del benes­tar per afa­vo­rir la pos­si­bi­li­tat d'inte­grar com a con­su­mi­dors les clas­ses mit­ja­nes i tre­ba­lla­do­res a la seva eco­no­mia.

Però jo diria que avui se'ls pre­senta, als angle­sos, una ocasió que és la que més els encaixa, d'una manera natu­ral, en el camí de fer diners. Avui la City ha apos­tat per la carta més vir­tual de tota la seva història, el que en podríem ano­me­nar indústria o empresa finan­cera. El diner pel diner. Però, de moment, a nivells macro­e­conòmics, els resul­tats els pre­sen­ten pro­ble­mes de la mateixa dimensió que els que poden tenir els països més endeu­tats d'Europa. A nivell social, han cai­gut en les diferències més remar­ca­bles del con­ti­nent. És el país d'Europa amb un grau més alt de misèria entre els ciu­ta­dans i el més con­flic­tiu tant pel que fa a la situ­ació domèstica autòctona com la immi­grada, amb taxes d'atur here­ditàries, cosa que està com­por­tant una divisió de la soci­e­tat cada dia més pro­funda. Hem de creure que –fruit d'un des­fici dine­rista al ser­vei molt con­cret de deter­mi­na­des clas­ses diri­gents, alhora que la seva manera pecu­liar d'actuar, amb un ves­sant genial– han cons­truït la men­ta­li­tat del segle XX. El mer­cat, l'espe­cu­lació, la des­re­gu­lació del diner, la borsa, van esta­blint el món que han per­fi­lat.

En aquest moment són els pre­cur­sors d'una política econòmica que ha por­tat Occi­dent a la ruïna, però que per ells resulta ser la indústria més pode­rosa del seu país. En con­tra­par­tida, a nivell polític i social, la seva recu­lada és impor­tant, en l'escena mun­dial han esde­vin­gut cosi­nets del senyor Bush, i de moment han per­dut la pos­si­bi­li­tat de lide­rar Europa.

El pres­tigi acu­mu­lat de segles els atorga, encara, con­fiança sobre si el seu camí és l'encer­tat. El senyor Key­nes –que un dia ens va sal­var a tots de con­ti­nuar camins d'explo­tació i de misèria– a causa de l'abús d'un sis­tema curt de vista o ence­gat, no deu poder des­can­sar tran­quil dins el seu sepul­cral refugi de la manera com ens van les coses.