Més flexibilitat

Final­ment, els agents soci­als han arri­bat a un acord en matèria sala­rial, de fle­xi­bi­li­tat interna i nego­ci­ació col·lec­tiva. Tot i que és una bona notícia, l'acord és clara­ment insu­fi­ci­ent, fet que obli­garà el govern a impul­sar una nova reforma labo­ral. És veri­tat que hau­ria estat ideal que patro­nal i sin­di­cats hagues­sin acon­se­guit un acord que afectés els temes de més calat, però això sem­bla impos­si­ble en el con­text actual. En els últims anys i de manera rei­te­rada, deter­mi­nats agents s'han enro­cat a pro­te­gir única­ment col·lec­tius de tre­ba­lla­dors entre els que tenen feina en detri­ment de la resta i, sobre­tot, dels que no tenen ocu­pació, que, lamen­ta­ble­ment, cada dia són més.

La reforma necessària, en una situ­ació tan com­plexa i deli­cada com la que estem vivint, neces­sita l'adopció de mesu­res més inno­va­do­res i ago­sa­ra­des, per tras­lla­dar con­fiança a qui té pos­si­bi­li­tat de donar una feina, i que seria bo que es mate­ri­a­lit­zes­sin abans que ens les impo­sin els mer­cats i la UE. Des de Cecot estem con­vençuts que cal un canvi pro­fund que afec­ta­ria fins i tot l'Esta­tut dels Tre­ba­lla­dors, que hau­ria d'evo­lu­ci­o­nar cap a un codi del tre­ball que fos únic per a tre­ba­lla­dors públics i pri­vats, però, men­tre no el con­sen­suem, cal pren­dre mesu­res que tin­guin un efecte imme­diat. Les mesu­res que cal pren­dre són vari­a­des i no oculto que mol­tes vega­des de con­seqüències incer­tes. És per això que només veiem un camí a curt ter­mini, que és el de rea­lit­zar pro­ves pilot amb impacte imme­diat, que gene­rin con­fiança en la con­trac­tació. I en quins camps hem d'actuar? Doncs bàsica­ment en el de la fle­xi­bi­lit­zació de les rela­ci­ons labo­rals, espe­ci­al­ment pel que fa als nous empre­ne­dors i les micro­em­pre­ses que han de poder con­trac­tar obli­dant pas­sius labo­rals, és a dir, els cos­tos que els supo­sarà incor­po­rar una per­sona a la seva plan­ti­lla si després resulta que no la poden assu­mir i han de pres­cin­dir dels seus ser­veis.

Hi ha qui per des­co­nei­xe­ment o per mala fe asso­cia aques­tes pro­pos­tes amb retro­ces­sos soci­als, però res més lluny de la rea­li­tat. Només hem d'obser­var la majo­ria dels nos­tres països veïns, com Àustria o Dina­marca, per ado­nar-nos-en. En el model austríac el con­cepte indem­nit­zació no exis­teix i els tre­ba­lla­dors en cas d'aco­mi­a­da­ment dis­po­sen d'un fons creat a par­tir de la con­tri­bució d'un 1,53% del salari brut anual al compte de cada un d'ells. Aquest fons es pot tras­lla­dar d'una ocu­pació a la següent i acom­pa­nyar cada canvi d'empresa de l'empleat. Per altra banda, Dina­marca té un dels mer­cats labo­rals més dinàmics i com­pe­ti­tius del món, amb una taxa d'atur en els nivells més bai­xos d'Europa. Per aco­mi­a­dar, l'empre­sari no ha de pagar res, només ha d'avi­sar l'empleat amb tres mesos d'ante­lació. Una vegada fora de l'empresa, la per­sona afec­tada rep una subs­tan­ci­osa pres­tació de deso­cu­pació, que pot pro­lon­gar fins a un màxim de dos anys. La mit­jana de temps des­ti­nada a tro­bar una nova ocu­pació és de tres mesos.

A aquesta mesura cal­dria afe­gir-ne almenys dues més: la pri­mera és la fle­xi­bi­lit­zació en les con­di­ci­ons de tre­ball. El dina­misme que ha impo­sat la glo­ba­lit­zació és del tot incom­pa­ti­ble amb les posi­ci­ons immo­bi­lis­tes que es tro­ben sovint en aquest sen­tit. La segona és con­ce­bre els con­ve­nis com con­trac­tes i no com lleis, de manera que les empre­ses puguin ade­quar aquests con­ve­nis a les seves neces­si­tats específiques. Sin­ce­ra­ment, penso que se'ns està aca­bant el temps. O ho fem nosal­tres o algú de fora ens ho aca­barà impo­sant.