Un nou escenari

El títol d'aquest arti­cle queda curt, perquè en els pro­pers anys i pel que fa a la política inter­na­ci­o­nal, a més d'un nou esce­nari, també seran nous els pro­ta­go­nis­tes, els figu­rants, el lli­bret, l'acció i, fins i tot, el desen­llaç de la trama. En les pro­pe­res dècades, cap imperi tindrà una hege­mo­nia incon­tes­ta­ble sobre els altres països. Tam­poc es repe­tirà una situ­ació com la de la Guerra Freda, en la qual el món es va divi­dir en dues zones con­tro­la­des per sen­gles impe­ris que, sobre el paper, tenien un poten­cial equi­pa­ra­ble, encara que després va resul­tar que era men­tida. En els pròxims anys, con­viu­ran en el món un nom­bre inde­ter­mi­nat de potències, unes con­so­li­da­des des de fa ja temps –els Estats Units, la Unió Euro­pea i Rússia–, i altres emer­gents –la Xina, l'Índia, el Bra­sil, etc.–; totes de dife­rent dimensió i força, que desen­vo­lu­pa­ran la seva acció sobre l'esce­nari glo­bal, amb l'objec­tiu de cobrir les seves neces­si­tats i defen­sar els seus interes­sos. Els movi­ments d'aques­tes potències, cer­cant suports i pro­cu­rant aïllar l'adver­sari, dona­ran lloc a una dansa sense fi en la qual s'entre­cre­ua­ran les seves res­pec­ti­ves tra­jectòries. Sor­girà lla­vors, irre­sis­ti­ble, la neces­si­tat d'aco­mo­dar aquesta dansa a alguna pauta, que per­meti albi­rar el futur amb garan­ties de segu­re­tat. I aquesta pauta tan sols podrà ser una d'aques­tes dues: (i) la con­cer­tació d'ali­an­ces esta­bles, amb la fina­li­tat d'equi­li­brar la par­tida mit­jançant l'eficàcia dis­su­a­siva de la por, i (ii) el pro­gres­siu esta­bli­ment d'un ordre supra­es­ta­tal expres­sat en nor­mes inter­na­ci­o­nals i encar­nat en ins­ti­tu­ci­ons.

Ja fa temps que Va començAR a obrir-se pas un cor­rent favo­ra­ble a la pri­mera d'aques­tes tesis. Així, Robert Kagan va defen­sar –en el seu lli­bre El retorn de la història i el fi dels som­nis– una aliança de les democràcies enfront de les autocràcies. Kagan ja havia publi­cat abans, el 2003, Poder i debi­li­tat, un altre lli­bre en què veia els Estats Units com “un xèrif inter­na­ci­o­nal –tal vegada auto­pro­cla­mat, però gene­ral­ment ben rebut per tots– que té cura d'impo­sar una mica de pau i justícia en un món sense llei ni ordre, en el qual cal dis­su­a­dir o des­truir els cri­mi­nals, nor­mal­ment a punta de pis­tola”. Però, no gai­res anys després, Kagan s'ha vist obli­gat a rec­ti­fi­car, perquè ha que­dat clar que la cai­guda del mur de Berlín no ha supo­sat la fi de la història. Aquesta ha seguit i ha dis­si­pat, d'una forma traumàtica, el somni uni­la­te­ral dels Estats Units. “El món ha tor­nat a la nor­ma­li­tat –ha escrit Kagan–. (…) L'espe­rança d'una nova era de con­vergència inter­na­ci­o­nal (basada en la libe­ra­lit­zació econòmica i política) es va esvaint. Hem entrat en una era de divergència.” I, així mateix, reco­neix que els Estats Units “han optat per la pre­va­lença del poder i no per l'equi­li­bri de poder amb les altres naci­ons; (…) han igno­rat les Naci­ons Uni­des, els seus pro­pis ali­ats, així com el dret inter­na­ci­o­nal quan aques­tes ins­ti­tu­ci­ons i aques­tes nor­mes s'han con­ver­tit en un obs­ta­cle per acon­se­guir els seus objec­tius”. Però, per l'altra banda, les pers­pec­ti­ves encara són pit­jors, ja que “els diri­gents de Rússia i la Xina cre­uen en les vir­tuts d'un govern cen­tral fort i menys­preen les debi­li­tats del sis­tema democràtic”. Així les coses “pot ser que no s'arribi a la guerra, però, pro­ba­ble­ment, la com­pe­tició glo­bal entre governs democràtics i autocràtics es con­ver­tirà en el tret domi­nant del segle XXI”. Cosa que sig­ni­fica que “el món democràtic seguirà neces­si­tant meca­nis­mes per con­ci­liar les diferències i arri­bar a con­sen­sos”; i, en aquesta línia, “una pos­si­bi­li­tat seria esta­blir un con­cert o una aliança mun­dial de democràcies”, ja que “el futur ordre inter­na­ci­o­nal serà esta­blert per aquells que tin­guin el poder i la volun­tat col·lec­tiva de donar-li forma”.

L'incon­ve­ni­ent d'aquesta fórmula és que con­ti­nua des­can­sant en l'ús de la força, ja no uni­la­te­ral –els Estats Units com a xèrif–, sinó com­par­tida amb altres democràcies. Amb la con­seqüència –com ha succeït sem­pre en la història– que tota aliança genera l'antagònica, de manera que la ine­vi­ta­ble com­pe­tició que sor­gi­ria entre amb­dues ali­an­ces aca­ba­ria fatal­ment en una con­fron­tació armada. La història d'Europa en el segle XX, lar­vada durant la centúria ante­rior, ho demos­tra: la dansa de les potències euro­pees –arren­gle­ra­des en ali­an­ces antagòniques– desem­bocà en la guerra euro­pea, que des­truí el Vell Con­ti­nent i posà fi a la seva hege­mo­nia mun­dial. Per con­següent, no cal fer-se il·lusi­ons res­pecte a quin serà el destí del món, si és que s'opta per la fórmula apun­tada per Kagan –una aliança de democràcies amb vocació d'impo­sar per la força els seus valors i interes­sos–, ja que aquesta pro­vo­carà ine­xo­ra­ble­ment l'apa­rició d'una aliança contrària d'autocràcies, amb la ine­xo­ra­ble con­seqüència que la dialèctica entre amb­dues donarà lloc a con­flic­tes armats locals i faci­li­tarà els atemp­tats del ter­ro­risme inter­na­ci­o­nal.

La dansa de les potències no podrà, per tant, seguir en el futur la pauta de las ali­an­ces. Aquesta fórmula és –en si mateixa– intel·lec­tu­al­ment burda, ideològica­ment reac­cionària i política­ment peri­llosa. La pauta a seguir haurà de ser una altra de ben dife­rent: la con­for­mació pro­gres­siva d'un ordre jurídic inter­na­ci­o­nal, expres­sat en nor­mes i encar­nat en ins­ti­tu­ci­ons supra­es­ta­tals, en el desen­vo­lu­pa­ment del qual els Estats Units hau­ria d'actuar com a pri­mus inter pares, començant per l'esta­bli­ment de les bases mínimes d'un ordre econòmic glo­bal actu­al­ment ine­xis­tent. Sem­pre ha estat així: pri­mum vivere.