opinió
Era tan maco!
Tan maco que era i cap de nosaltres ho tornarà a viure. La vida alegre de les cinc últimes dècades del segle XX va ser una explosió dels pobles àvids de pau que, en poc temps, transformaren la indústria, aplicaren l'electrònica arreu, tecnificaren l'agricultura, produïren a nivells impensats i assoliren el món per mercat. Països com ara Alemanya i Rússia, Anglaterra i França, castigats per la Segona Guerra Mundial, s'afegiren a la resta. Havia nascut una revolució pacífica. Es pujaren més escalons del progrés que en els dos segles passats. La resta de països de l'est d'Europa, iniciaren lentament la recuperació.
Els negocis més rars funcionaven prou bé. La imaginació transformada en empresa, amb poques excepcions, era factible i rentable. La banca explotà i el diner començà a volar com les fulles seques. A Catalunya, gairebé tothom era ric ben entès. No pas ric de milers de milions, els quals, a partir d'una xifra per gaudir-los, no serveixen de res. Mai en la història dels pobles hi havia hagut tan poca diferència entre les classes socials. De fet s'oblidaren i sols quatre aristòcrates senils volien viure a part.
Com frenar les classes mitjana i treballadora formada i educada? A l'avió, en un restaurant de nivell o comprant l'últim crit de la moda a Barcelona, hom podia trobar-hi la filla de la carnissera o el matrimoni del pis de sota: ell és paleta. El crèdit, paraula màgica, ho envaí tot. “Només volen 15 milions per a la compra del pis? Facin 25 i els baixarem mig punt!”, deia un d'una caixa. “Vols fer unes naus de lloguer en un terreny teu a Sant Gregori? Cap problema. Amb 150 o 200 milions per començar en fareu prou?” L'inversor es pixava. “Res d'avalador. Essent teu el terreny, n'hi ha de sobres! Porta l'escriptura.” Amb les naus a mig fer, el promotor avalava la nena que volia comprar una botigueta. Amb aquesta encara sense obrir, la nena garantia una amiga que es casava i volia un cotxe. Així es fabricaven rics. Els de veritat garantien mitjos rics i aquests, els amics. Amb els grans negocis passava el mateix, amb xifres més grans. “Josep, sé del cert que amb l'operació que et vaig dir”, feia un apoderat, “hi entra en (un de molt gros). Si cal, ven propietat i compra paper: hi haurà pastís!” Un president d'entitat de crèdit: “Oye, majo, los americanos vienen fuertes. En un año quieren fabricar automóviles. Ya somos su banco. Ponte discretamente a comprar nuestras acciones. Al anunciar la operación subirán un cojón. A medias como siempre. Mandaré un pagaré tan grande como pueda. ¡Un abrazo para ti y Chelo!” D'això en deien los negocios. A Singapur, Honk Kong, París, Londres i Nova York, en un altre nivell, tenien l'olla de les unces d'or. No podia durar. El crèdit cent vegades superior al patrimoni que el recolzava era com una torre dels castellers: no es comprèn com s'aguanta. De sobte a l'enxaneta li agafà por i la pinya i els dosos no pogueren resistir: la torre va fer llenya. Al caos ha seguit la realitat i passa, però, que aquesta ha tornat manca, coixa i guerxa. És irreconeixible! Adéu, vacances a les Malvines! Caceres a les Castelles! Dinars de negocis al Via Venetto o Ca l'Isidre. Estrenes de revistes a Londres! Nits d'òpera al Liceu! Boutiques de moda a Barcelona i París! Esquiades a Suïssa! Pesqueres de salmó a Alaska! Caviar de Beluga a 265 € els 50 grams! Adéu, cranques del Carballeira, adéu! No us oblidarem.
