Opinió

Catalunya sense ales

O anem a totes i ens posem a treballar directament i obertament per la independència de Catalunya, o bé acceptem diluir-nos dins d'Espanya salvant-hi els mobles que puguem

Ara fa una set­mana vam conèixer el fracàs de Spa­nair. Durant tota aquesta set­mana se n'ha par­lat molt, i més que se'n par­larà en les que vin­dran. S'ha ana­lit­zat per qui­nes raons visi­bles ha fet fallida i qui­nes s'intu­eix que hi han influït també. Sabem que Spa­nair va ser una aposta de país. També sabem que la trom­pada era pre­vi­si­ble. I no ho dic pas per les difi­cul­tats objec­ti­ves de reflo­tar una com­pa­nyia invi­a­ble, que els seus pro­pi­e­ta­ris es van treure de sobre per un euro i molt agraïts. L'escull con­tra el que havia de topar inde­fec­ti­ble­ment l'Spa­nair cata­lana era de caire polític i d'ori­gen espa­nyol. Tan­ma­teix, no és pas per aquest motiu que ens hem de lamen­tar. Ho hau­rem de fer si no ens ser­veix de lliçó; com a país, vull dir. Malau­ra­da­ment, molt em temo que no l'apren­drem pas.

En el cas de Spa­nair hi ha dos aspec­tes que em sem­blen relle­vants. Pri­me­ra­ment, la tàctica esco­llida. L'objec­tiu final era, i ho con­ti­nua sent, bas­tir una infra­es­truc­tura aero­portuària cata­lana que tin­gui l'aero­port de Bar­ce­lona com a eix ver­te­bra­dor i que ser­veixi als interes­sos econòmics de Cata­lu­nya. Com que aquest objec­tiu depèn en dar­rer terme de la volun­tat i la gene­ro­si­tat del govern espa­nyol, la con­creció sem­pre ha anat de la nega­tiva rotunda a l'ajor­na­ment etern. Amb Spa­nair, el govern i el grup d'empre­sa­ris que hi van jugar pre­te­nien fer dre­cera. Ara: era una tàctica més ingènua que engi­nyosa. Perquè Espa­nya ja ha demos­trat man­tes vega­des que amb les coses de l'Estat no s'hi juga, i tant li fa si és un avió o una selecció. No dei­xarà mai que Cata­lu­nya asso­leixi cotes simbòliques d'inde­pendència. Fixem-nos que, si molt convé, són capaços de fer esbor­rar la ban­dera cata­lana, sigui de la por­tada del Gero­nimo Stil­ton dedi­cada a la Diada de Sant Jordi, o bé sigui la que els Tim­berwol­ves havien posat a la seva web en honor de Ricky Rubio, per citar les dues dar­re­res heroïcitats. És així com sem­pre les han gas­ta­des a Madrid, no ens n'hauríem de sor­pren­dre ara... El seu sen­tit del ridícul i la pro­porció, quan es tracta de la ban­dera i la car­tera, és de poc gruix.

El segon aspecte és l'estratègic. A mi em sem­bla que no val massa la pena con­ti­nuar jugant al gat i la rata amb Espa­nya. I no només perquè sigui un joc que no té cap mena de gràcia perquè sem­pre ens aca­ben enxam­pant. La raó prin­ci­pal és que tots ple­gats ja ens hem fet prou grans i les car­tes fa temps que són damunt la taula i sabem a quin joc juguem i en quins ter­mes està plan­te­jat. Hauríem d'anar fent via i dei­xar-nos estar d'eufe­mis­mes i sub­ter­fu­gis. O anem a totes i ens posem a tre­ba­llar direc­ta­ment i ober­ta­ment, amb fran­quesa, per la inde­pendència de Cata­lu­nya, o bé accep­tem diluir-nos dins d'Espa­nya sal­vant-hi els mobles que puguem. Aquesta dar­rera opció ens porta a l'anor­re­a­ment defi­ni­tiu com a nació i és, o hau­ria de ser, inac­cep­ta­ble des del cata­la­nisme. La via rao­na­ble d'entesa amb Espa­nya, sigui de tipus fede­ral o con­fe­de­ral, no és pos­si­ble perquè no l'accep­ten; i l'autonòmica és una enga­nyifa. Però el camí inter­medi que hem dut fins ara, la nos­tra enga­nyifa, diguem, sigui en la versió del peix al cove o en la de bus­car dre­ce­res per asso­lir fets con­su­mats, tipus Spa­nair (va sor­tir bé amb TV3 perquè era un altre moment polític), també està des­bros­sat com­ple­ta­ment. Jugar a ser un estat sense ser-ho ens porta a mal­ba­ra­tar molts esforços i uns recur­sos de què anem man­cats, i a gene­rar cons­tant­ment unes frus­tra­ci­ons col·lec­ti­ves que són esgo­ta­do­res. De la broma pedagògica no cal que ni en par­lem perquè ens tenen ben apa­mats.

Men­tres­tant, perquè la inde­pendència no la gua­nya­rem demà, podríem anar pen­sant-la en ter­mes de segle XXI, vull dir qui­nes sobi­ra­nies tin­dran sen­tit en un món com­ple­ta­ment glo­ba­lit­zat i inter­de­pen­dent, quins són els fronts que hem d'enfor­tir i fer-nos-hi valer, i cons­truir-ho tant des de la Cata­lu­nya endins com des de la Cata­lu­nya enfora, que tanta importància hi tindrà l'una com l'altra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.