Una història explosiva

El dia 11 de novem­bre de 2011, el Sr. San­ti­ago Vila­nova va publi­car en aquest diari una carta en la qual es refe­ria a un fet del 1972 expli­cat per mi en el lli­bre La bur­ge­sia empre­ne­dora. El 6 de març d'aquell any es va pro­duir una explosió a l'edi­fici del car­rer Capità Are­nas, 57-59, xamfrà Santa Amèlia de Bar­ce­lona, en el qual van per­dre la vida divuit per­so­nes. El jutge va con­si­de­rar demos­trat que el gas natu­ral havia estat la causa del sinis­tre i va con­dem­nar la com­pa­nyia dis­tribuïdora del gas com a res­pon­sa­ble civil. Era Gas Natu­ral SA, filial al 100% de Cata­lana de Gas. Feia poc que aquesta font energètica pro­ce­dent dels jaci­ments de Líbia havia subs­tituït el gas ciu­tat, obtin­gut per des­til·lació del carbó, molt més con­ta­mi­nant.

En el meu lli­bre dic que l'acci­dent no havia estat cau­sat pel gas, sinó per mate­ri­als explo­sius que un dels inqui­lins, vin­cu­lat a l'extrema dreta, tenia a casa seva, i que va ser la cen­sura fran­quista la que va ama­gar el fet i va donar la res­pon­sa­bi­li­tat al gas natu­ral. El Sr. Vila­nova nega aquesta versió, com a peri­o­dista que va seguir els esde­ve­ni­ments, i con­si­dera –la cita és tex­tual– que “el senyor Cabana ter­gi­versa la rea­li­tat dels fets”. Em va saber greu que ho digués així, ja que el verb ter­gi­ver­sar, segons el dic­ci­o­nari de l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans, sig­ni­fica “con­tar fets, defor­mant-los inten­ci­o­na­da­ment”.

La versió de l'explosió del car­rer de Santa Amèlia la tenia de Pere Duran i Farell, pre­si­dent de Gas Natu­ral SA, i la per­sona que va intro­duir aquesta font energètica a casa nos­tra. Me la va donar, pocs anys abans de la seva mort (1999), en una de les con­ver­ses que periòdica­ment teníem per comen­tar el moment econòmic i el de les seves empre­ses. No tinc motiu ni raons per creure que Pere Duran em digués una men­tida. I d'altra banda, conei­xia prou bé la manera d'actuar de la dic­ta­dura fran­quista i la capa­ci­tat de cen­sura i de cap­gi­rar els fets per part del gover­na­dor civil de Bar­ce­lona, Tomás Pelayo Ros.

Però no podia expli­car que una per­sona morta m'havia donat la seva versió dels fets, ja que seria només la meva paraula.

Fins que fa pocs dies em va arri­bar la còpia d'un informe de la comissió tècnica nome­nada pel Col·legi Ofi­cial d'Engi­nyers Indus­tri­als de Cata­lu­nya, que porta data del juliol del 1973, i en el qual s'ana­lit­zen tècni­ca­ment els pro­ble­mes de dis­tri­bució de gas a Bar­ce­lona i els acci­dents produïts per aquell gas, fos gas ciu­tat o gas natu­ral. L'informe està molt docu­men­tat i el seu tec­ni­cisme supera els meus conei­xe­ments en la matèria, però sé lle­gir i he entès el capítol que conté l'informe des­ti­nat a comen­tar “el acci­dente de Santa Ame­lia” –pàgina 106–. S'hi diu tex­tu­al­ment que “el acci­dente de Santa Ame­lia no fue pro­vo­cado por gas natu­ral ya que no se explica el fenómeno sin que hubi­ese ocur­rido una explosión de carácter deto­nante”. Recu­pero, doncs, la versió que expli­cava el mateix Pere Duran.

He escrit molt en la meva vida. M'he equi­vo­cat sovint, però mai he defor­mat inten­ci­o­na­da­ment els fets. M'interessa defen­sar la meva cor­recció. No ter­gi­verso.