Guinyol

Ui, com s'han posat a Espa­nya perquè els gui­nyols del Canal Plus francès, un pro­grama humorístic, van insi­nuar que els millors atle­tes espa­nyols es dopa­ven per acon­se­guir les seves grans mar­ques! És igual que els guio­nis­tes del pro­grama inten­tes­sin defen­sar-se amb l'argu­ment que fan sàtires tant o més sag­nants de les per­so­na­li­tats de tots els àmbits, de França i de la resta del món. Amb Espa­nya, poca broma! Cosa que ja fa temps que sabem aquí.

I que això passi en un país on es fan les sèries tele­vi­si­ves humorísti­ques més enve­ja­des del món! Sí, sí: enveja, això és el que hi ha! Molta enveja dels èxits d'Espa­nya i per això sem­pre la ridi­cu­lit­zen.

O sigui, per resu­mir: que a Espa­nya sí que es poden fer bro­me­tes de gust dubtós sense que passi res (sobre­tot quan l'objec­tiu de l'acu­dit és un català, que aquests no es quei­xen mai), però amb Espa­nya, no.

Fa uns anys, en els gui­nyols britànics (Spit­ting ima­ges) l'objecte de la bro­meta va ser el rei Joan Car­les I. Crec recor­dar que el rei anava a veure la reina Isa­bel II i, en pre­gun­tar-li si estava al cor­rent del pro­to­col, Joan Car­les I, que conei­xia del Regne Unit el que havia vist als camps de fut­bol, comença a com­por­tar-se com un hoo­li­gan. L'epi­sodi va pro­vo­car un cert males­tar ofi­cial, però no tant com ara.

Em pre­o­cupa que Espa­nya s'ho pren­gui tot tan a la valenta. És una prova que el sen­tit medi­e­val de l'honor està més arre­lat del que seria salu­da­ble. I ja saben que és molt difícil enten­dre's amb gent de fa un mil·lenni.