Desconcert sota la toga

Mala­ment quan en un par­tit de fut­bol l'àrbi­tre es con­ver­teix en el pro­ta­go­nista. El bon fun­ci­o­na­ment del par­tit acon­se­lla que l'equip arbi­tral passi des­a­per­ce­but, xiu­lant el que cor­res­pon i ense­nyant les tar­ge­tes necessàries, uns judi­cis que podran ser dis­cu­tits però que seran indis­cu­ti­bles si qui ha de posar ordre s'ha gua­nyat l'auto­ri­tat, en la cer­tesa de la pràctica de joc net i gens dubi­ta­tiu. Un bon àrbi­tre, doncs, pot­ser no es fa un nom, encara que atre­sora un pres­tigi.

No n'entenc gaire, de les lleis que regei­xen la justícia, ni del que és legal o legítim, quan regeixo els meus sen­ti­ments en base al que con­si­dero la lògica. Tam­poc no m'agra­den els per­so­nat­ges estre­lla, que sem­blen entes­tats a moure tots els fils del bombo i pla­te­ret. Encara, pel que he seguit durant temps als mit­jans, dubto de la manera d'alguns pro­ce­di­ments i ins­truc­ci­ons d'aquest jutge que ara han decla­rat incom­pe­tent i han llançat a les pro­fun­di­tats de l'avern. I contínua­ment recordo aque­lles parau­les del que fou alcalde de Xerès, Pedro Pac­heco, quan expressà que “la jus­ti­cia es un cac­hon­deo”.

Ara resulta que Bal­ta­sar Garzón és con­dem­nat a gale­res pel fet d'espiar una banda de mafi­o­sos (bé, supo­sa­da­ment) agru­pats en el cas Gürtel, quan el mateix judici con­tra aquests ni tan sols ha començat. A l'horitzó, un pretès sin­di­cat ultra­dretà Manos Lim­pias espera una nova con­demna de Garzón pel fet d'haver inten­tat esca­tir les com­pli­ci­tats de Franco en deter­mi­nats crims con­tra la huma­ni­tat. Entre uns i altres, jut­ges, fis­cals i advo­cats, inter­pre­tant la gran comèdia de la vida, sem­bla que tot es mou
per interes­sos per­so­nals i/o polítics, al marge de qui té raó.

Tot molt des­con­cer­tant, quan encara és calent tot el procés de Camps i Costa, a València, men­tre se'ns asse­gura que Millet i Mon­tull no assas­si­na­ren Ken­nedy, quan el cas Pretòria s'amaga sota les cati­fes de l'oblit i anem sabent d'un munt de judi­cis que no pros­pe­ren pel fet de pres­criure els supo­sats delic­tes. Tal­ment, Pedro Pac­heco devia tenir molta raó quan deia el que deia. Trenta-cinc anys d'intent de vida democràtica no han apro­vat mol­tes assig­na­tu­res pen­dents i la reforma del poder judi­cial n'és una. Comença a ser hora de posar-hi remei.