La família Tàpies

La mort d'Antoni Tàpies, refe­rent inqüesti­o­nat de la pin­tura con­tem­porània d'arreu, m'ha dei­xat al damunt de la taula foto­gra­fies, records, imat­ges, frag­ments de con­ver­ses que havíem man­tin­gut al llarg dels anys. Un Tàpies pre­si­dia, al car­rer Ciu­tat, seu del PSUC, la sala on celebràvem les reu­ni­ons tedi­o­ses del Comitè Cen­tral: una nota de color en un fons gris. I la festa de l'apa­rició d'aquest diari AVUI també tenia aire de Tàpies. O els dis­cos de Rai­mon. O els qua­tre punts de l'Assem­blea de Cata­lu­nya.

Recordo que un dia el visitàvem amb l'arqui­tecte Miquel Roa, a casa seva, al car­rer Sara­gossa: la nova plaça de Sant Boi, on havia tin­gut lloc l'acte de l'11 de setem­bre de 1976, ¿no hau­ria de comp­tar amb un refe­rent plàstic d'Antoni Tàpies? Generós com sem­pre, ens va dir que sí. I uns quants anys més tard, l'anava a veure per dema­nar-li una expo­sició seva al Prat de Llo­bre­gat. I va tor­nar a dir que sí. Els baix­llo­bre­ga­tins d'adopció li devem tan­tes coses!

Vull subrat­llar, però, que Antoni Tàpies ha estat ingent, serà una fita en la història de la nos­tra petita pàtria –ho crec de cor!–, però sem­pre l'asso­ciaré a Teresa Barba... i, més indi­rec­ta­ment, al metge i poeta Antoni Tàpies Barba. Com l'he arri­bat a admi­rar, la senyora-senyora Barba, l'esposa del pin­tor, la que apor­tava tot­hora un valor afe­git de “seny i bellesa” al col·lec­tiu Tàpies.

Li ho vaig dir, en el marc de la pre­sen­tació d'un lli­bre sobre la història de la medi­cina a Cata­lu­nya, al pre­si­dent Jordi Pujol, amb qui com­partíem trona a la Fun­dació Tàpies. L'espai m'impo­sava el record de l'edi­to­rial Mon­ta­ner y Simón, o sigui “la casa, després de l'exili, de Pere Cal­ders”, o la Fun­dació Bom­pi­ani, on visi­tava l'oncle Joan Oli­ver i on feia feina, entre tants, el morellà Sergi Beser. Doncs bé: en aquell espai del cor de Bar­ce­lona, la ciu­tat on vaig néixer, i tot recor­dant aquell car­rer Aragó que eme­tia fums dels trens que hi cir­cu­la­ven, vaig fer la glossa de la família Tàpies, que tanta salut i tan­tes ganes de créixer han apor­tat al meu país, a esto­nes massa enso­pit. Gràcies, per tant! Ni que sigui in memo­riam.