Pista

He lle­git –m'agra­da­ria escriure que amb sor­presa, però no és veri­tat– que hi ha una part d'una pista del magne aero­port de Cas­telló, aquell que encara no ha aco­llit ni l'avió dels ger­mans Wright, que s'ha de demo­lir (i pot­ser, recons­truir) perquè està mal feta. Sem­bla que la pista, tal com està cons­truïda, no dóna prou angle de gir als avi­ons. I, és clar, men­tre no se solu­ci­oni aquest pro­blema, les auto­ri­tats no poden donar permís perquè l'aero­port sigui ope­ra­tiu i pugui aco­llir, algun dia, els milers d'avi­ons que deuen estar fent cua per ater­rar-hi, els pobres.

Vostès ja deuen saber que aquest aero­port for­mava part d'un pro­jecte urbanístic molt gran, que con­sis­tia en l'edi­fi­cació de 40.000 habi­tat­ges de caràcter turístic. Els visi­tants vin­drien en avió, dis­fru­ta­rien de la platja de la roda­lia de Cas­telló i, un cop aca­ba­des les vacan­ces, retor­na­rien als seus països també via aero­port de Cas­telló. No, si la cosa estava molt ben pen­sada. Però mira: en aquest cas, la pedra del conte de la lle­tera ha estat més aviat un penya-segat per on s'han estim­bat la lle­tera, les vaques i la granja sen­cera.

Ara ja sabem, per fi, per a què es volia l'aigua de l'Ebre que els inso­li­da­ris cata­lans es resis­tien a cedir. No era per al camp valencià que, s'afir­mava, s'estava morint de set. Era per a donar aigua a tots els milers d'habi­tat­ges i els seus cor­res­po­nents camps de golf que s'esta­ven cons­truint (i que ara han que­dat aban­do­nats). Pot­ser ara es torna a recla­mar l'aigua; però no sé per què, crec que no ho faran amb tanta cridòria.