Comadira de nou

És difícil sos­treure's a l'influx d'un lli­bre així, a la petja memo­ra­ble dels poe­mes que ens par­len de pati­ments, de ciu­tats i feli­ci­tats, d'altres poe­mes, de qua­dres i regi­ons de l'espe­rit, de moments d'ignomínia i de records ama­bles. És difícil esqui­var les flet­xes que sur­ten del bui­rac i que el poeta llança amb pre­cisió per ferir de nou allà on el sen­tit pren cos. De fet, és tan difícil (i seria tan neci fer-ho) que no convé que hi opo­sem resistència. Dei­xem-nos atraure, doncs, per la lent que “des­via els raigs de la llum con­ven­ci­o­nal del llen­guatge” i per la len­ti­tud amb què s'escola la savi­esa que és dins de l'últim volum de poe­sia que acaba de publi­car Narcís Coma­dira, just l'endemà del dia del seu setantè ani­ver­sari. Lent és un lli­bre magnífic, i fer ser­vir aquest adjec­tiu diu ben poc a favor del lli­bre, perquè és un intent de resu­mir en un mot massa genèric, massa eva­nes­cent, la pode­rosa lliçó moral que s'amaga en cada un dels seus poe­mes, en la “indi­cació” ini­cial i en la final “eixida”, una poètica, breu, pre­cisa, llu­mi­nosa.

Des­ta­car algun dels ver­sos de Lent és una tasca que no m'atre­veixo a empren­dre. Con­vin­dria encara una nova lec­tura, i mol­tes més, per ama­rar-se de tots els detalls, de totes les partícules que s'escam­pen pàgina rere pàgina. De totes les infor­ma­ci­ons que un lec­tor rep amb el delit de la bellesa i que després depura amb el fil­tre de la intel·ligència i l'íntima per­cepció. Però no puc dei­xar d'esmen­tar, per exem­ple, “En lloança de les pedres rebe­ques”, una llarga rèplica a l'Auden que va can­tar les pedres cal­ci­nals, un cant a tot allò que no es cor­romp, que queda, que no passa, “com passa tris­ta­ment la nos­tra carn”. O “Valle d'Orcia”, elogi del pai­satge i dels amics que l'amo­ro­sei­xen i que gene­ren l'ins­tant que “s'alça com una gran victòria / sobre la mort”. O “No dir-te'n res”, allà on el poeta deixa que llis­qui “la tarda espessa”, en silenci, sense argu­ments que puguin ser dits. Només ens resta la lleu­gera espe­rança de l'escrip­tura i “saber flo­rir arran del pre­ci­pici”, com l'orgu­llosa atza­vara. Aquest és un lli­bre de madu­resa, de reflexió (també de joia, en alguns moments), de pausa i len­ti­tud. En la lec­tura, en la repe­tida lec­tura d'aquests dies, només hi trobo a fal­tar una cosa: les hores que hau­ria pogut dedi­car a com­par­tir-la amb l'amic que no el podrà lle­gir.