Gràcies per la propina

La meva experiència amb la pro­pina és irre­gu­lar. I això que he vis­cut a banda i banda d'aquest gest. L'he rebuda i n'he donat. Ho he vis­cut millor quan l'he rebuda, en con­tra del sen­ti­ment gene­ral que sem­pre és millor donar que rebre, perquè la gene­ro­si­tat acaba rever­tint a qui l'exer­ceix. També hi ha qui no n'accepta. Ja sigui per norma de l'empresa, que ja paga prou bé els tre­ba­lla­dors i no vol posar en un com­promís els poten­ci­als cli­ents, ja sigui perquè cre­uen que és un atac a la dig­ni­tat labo­ral.

És clar que també hi ha llocs on la pro­pina jus­ta­ment com­ple­menta i arriba a ser una part impor­tant del sou. Recordo un cam­brer de San Diego, a Califòrnia, que em va mun­tar el número perquè el que li havia dei­xat no arri­bava al per­cen­tatge mínim. La seva indig­nació i esbron­cada encara se m'apa­reix en som­nis. A Madrid, on la pro­pina també forma part del pai­satge urbà, mirant de tren­car el tòpic del català gar­repa, vaig arri­bar a donar pro­pina a la cai­xera d'un cinema, i encara riu ara. Aco­mo­da­dors, cam­brers, per­ru­quers i taxis­tes són sus­cep­ti­bles de rebre aquesta mena de recom­pensa aleatòria lli­gada al tracte, la sim­pa­tia o la con­dició de cada feina. La pro­pina ha anat a exa­men aquesta set­mana. Hi ha anat la de l'Espinàs, i no pel temps afe­git, sinó perquè un arti­cle seu sobre la crisi i la pro­pina ha estat matèria d'exa­men i redacció per als alum­nes de 4t d'ESO.

La recessió ens fa tor­nar enrere. I en l'àmbit de la xava­lla tor­nem a veure els nete­ja­vi­dres fent cors de sabó als semàfors, i cap­tai­res als trens de regi­o­nals. I de les peti­tes quan­ti­tats a les grans xifres. Mireu qui­nes picos­sa­des que s'enduen els direc­tius de cai­xes i de grans empre­ses, com Spa­nair, quan se'n van en orris. D'això se'n diu una senyora pro­pina. I si par­lem de les finan­ces públi­ques i de la relació entre l'admi­nis­tració de l'Estat i la de la Gene­ra­li­tat sovint sem­bla com si visquéssim de la pro­pina. Pen­dents de què ens cau, de si hem estat prou atents i simpàtics per merèixer que facin el gest. S'ha vist en la visita de la minis­tra de Foment, Ana Pas­tor, que tot i reconèixer que que­den per pagar més de 5.700 mili­ons d'obres de l'ante­rior govern, de moment res de res. I si t'encan­tes tot anirà pel cor­re­dor del mig. El del Medi­ter­rani es deu haver de finançar a còpia de pro­pi­nes.