Una carretera de por

Santi Vila, alcalde de Figue­res, la va ano­me­nar ahir el “cor­re­dor de la mort” de les car­re­te­res giro­ni­nes després del greu acci­dent que hi va pas­sar diu­menge a la nit. Algú dirà que no n'hi ha per a tant, però segur que molts d'altres coin­ci­di­reu amb mi que pas­sar per la car­re­tera de cir­cum­val·lació de Figue­res fa por. Hi ha uns quants fac­tors que con­tri­bu­ei­xen a crear aquesta sen­sació. Un d'impor­tant és el fet que tot el traçat és un llarg revolt, la qual cosa difi­culta molt la visi­bi­li­tat. Hi ha després les tan­ques late­rals de pro­tecció, necessàries perquè tot el traçat dis­corre ele­vat sobre la plana empor­da­nesa, però que donen una gran sen­sació d'estre­tor que s'agreuja pel fet que no hi ha pràcti­ca­ment vorals. El gran nom­bre de cami­ons que cons­tant­ment hi cir­cu­len és el ter­cer fac­tor que agreuja encara més la sen­sació de por d'aquest tram de car­re­tera. Un volum de trànsit pesant que segur que bai­xa­ria una mica si hi hagués la pos­si­bi­li­tat de sor­tir de l'auto­pista al nord de Figue­res, cosa impos­si­ble –i incom­pren­si­ble– des que fa gai­rebé qua­ranta anys es va cons­truir l'AP-7. L'acci­dent de diu­menge –i ja n'hem per­dut el compte– hau­ria de ser la gota que fes ves­sar el got de la paciència giro­nina sobre el mal estat de l'N-II, un debat en el qual no es poden accep­tar de cap manera més excu­ses de Foment. Aco­tar el cap un cop més en aquest tema –i també hem per­dut el compte dels anys que fa que ho fem– seria com accep­tar que ens podem per­me­tre el luxe de tenir un “cor­re­dor de la mort” com a car­re­tera. I això –tots hi estem d'acord, suposo– és del tot into­le­ra­ble.