De senyor i de porc

Fa més de trenta anys, durant el pri­mer viatge de la meva vida a Suïssa, em vaig que­dar impac­tat per un fet que em va sem­blar extra­or­di­nari. A la ciu­tat de Lau­sana els dia­ris es venien al car­rer. Esta­ven dipo­si­tats dins d'unes capses metàl·liques que el com­pra­dor podia obrir lliu­re­ment per aga­far-ne l'exem­plar, sense cap mesura de segu­re­tat que en garantís el paga­ment.

No sé si encara ho fan així, però com a mínim durant l'estona que jo vaig veure-ho, tot­hom pagava reli­gi­o­sa­ment. Recordo com si fos ara que vaig pen­sar: i què pas­sa­ria si un giny sem­blant s'ins­tal·lés a casa nos­tra? Per no fer judi­cis de valor ho deixo a la seva con­si­de­ració.

Cada vegada que tinc notícia d'algun fet incívic em torna al cap aque­lla escena de la joven­tut. I últi­ma­ment, pot­ser perquè em vaig fent gran, se'm repe­teix amb tos­suda insistència.

Diuen que les mul­tes per ori­nar als car­rers de Bar­ce­lona s' han mul­ti­pli­cat i jura­ria que l'antic i fas­tigós cos­tum d'esco­pir en públic s'ha tor­nat a posar de moda.

Les estadísti­ques asse­gu­ren que uns tretze mil ciu­ta­dans cada dia es colen al trans­port públic només de la capi­tal –metro i autobús– i si sur­ten al car­rer ja sabran que els ser­veis de neteja no donen l'abast per eli­mi­nar les caga­ra­des de gos de les vore­res.

Si algun cap de set­mana fan una excursió pels entorns natu­rals del país ja cal que es pre­pa­rin. Con­viu­ran amb papers, bos­ses de plàstic, llau­nes de begu­des... piles de dei­xa­lles que alguns cafres han abo­cat enmig d'una arbreda o al cos­tat d'un riu. Vol­dria creure que fins i tot en això hem millo­rat però no hi posa­ria la mà al foc. I sense civisme no es pot cons­truir res, i menys un país que val­gui la pena.