Opinió

Escòcia i Anglaterra

El plantejament de Salmond és que la dependència anglesa perdurarà però alhora que la independència entre els dos regnes convé tant als escocesos com als anglesos

El debat sobre la inde­pendència d'Escòcia ha començat suau­ment, amb un extra­or­di­nari fair play, com si fos el cèlebre i històric tor­neig de ten­nis a Wim­ble­don. Les parau­les han estat mesu­ra­des i el pri­mer minis­tre escocès, Alex Sal­mond, té la pre­tensió de recórrer l'illa per expli­car les cau­ses i les neces­si­tats de la inde­pendència esco­cesa. Igual­ment ha reac­ci­o­nat el govern de Lon­dres volent inter­ve­nir en la pre­gunta d'un futur referèndum i també en el seu calen­dari.

El pri­mer minis­tre Came­ron vol que la con­sulta es pro­du­eixi en els pro­pers 18 mesos i que la res­posta sigui clara i nítida. Angla­terra no vol la secessió encara que sigui amb els millors bon desit­jos i l'amis­tat vers Angla­terra per part dels esco­ce­sos. Serà molt interes­sant veure com es cons­tru­eix el relat polític per arri­bar a un referèndum que Alex Sal­mond vol que s'escai­gui l'any 2014 i que, de fet, anul·laria les Acts of Union del 1707, quan els reg­nes d'Escòcia i d'Angla­terra pas­sa­ren a for­mar part del Regne Unit de la Gran Bre­ta­nya.

Els angle­sos sem­pre han fun­ci­o­nat amb l'equi­li­bri i l'empi­risme de les seves vides, poc pro­pen­sos a les teo­ries i les ide­o­lo­gies, el res­pecte pels indi­vi­dus i en la seva capa­ci­tat per no sacri­fi­car per­so­nes en l'altar de les abs­trac­ci­ons i els ide­als. Són pràctics i afron­ta­ran amb rea­lisme la qüestió de la demanda d'inde­pendència esco­cesa. Els angle­sos encara es mou­ran per molt de temps en una lluita per recon­ci­liar un pas­sat que no poden obli­dar i un futur que no poden evi­tar. Des del Congrés de Viena de 1820, que creà la Santa Aliança en escla­far-se les tro­pes napoleòniques a Water­loo, tant el repre­sen­tant britànic, William Pitt, com el de la cort vie­nesa, Castl­re­agh, coin­ci­di­ren que quan l'equi­li­bri ter­ri­to­rial euro­peu es veu per­tor­bat, Angla­terra és capaç d'inter­ve­nir eficaçment, però és l'últim govern euro­peu del qual es pot espe­rar aven­tu­res o com­pro­mi­sos de qual­se­vol mena en qüesti­ons d'índole abs­tracta.

No hi ha majo­ria social a Escòcia per apro­var en referèndum la secessió del Regne Unit. Pos­si­ble­ment per això el pri­mer minis­tre Alex Sal­mond insis­teix en els seus dis­cur­sos que la inde­pendència no va con­tra Angla­terra. Encara més, el seu plan­te­ja­ment és que la dependència anglesa per­du­rarà però alhora que la inde­pendència entre els dos reg­nes convé tant als esco­ce­sos com als angle­sos. Ha estat un pèl més com­ba­tiu Came­ron que Sal­mond.

No hi ha cons­ti­tució britànica escrita i totes les ins­ti­tu­ci­ons fun­ci­o­nen pel cos­tum i per la juris­prudència emma­gat­ze­mada al llarg de la història. Lon­dres ha estat el cen­tre més for­mi­da­ble del més gran imperi de la història que tingué el seu moment més apoteòsic quan la reina Victòria fou pro­cla­mada empe­ra­driu de l'Índia per la insistència del seu pri­mer minis­tre, Ben­jamí Dis­ra­eli, que fou l'inven­tor d'un cert mis­ti­cisme impe­rial que per­durà gai­rebé cent anys. L'imperi britànic el feren explo­ra­dors, comer­ci­ants, mis­si­o­ners i altruis­tes que dona­ven vol­tes pel món i cla­va­ven la ban­dera britànica. En el cas de Zim­babwe, l'antiga Rhodèsia, Cecil Rho­des envià un comu­ni­cat a Lon­dres pre­gant que el govern es fes càrrec del ter­ri­tori con­que­rit al nord del riu Zam­bezi.

Però men­tre el gran imperi es con­so­li­dava arreu del món, a l'inte­rior de la metròpoli començaren els pri­mers sig­nes de secessió que tants mal­de­caps por­ta­rien als governs de Lon­dres. Men­tre el con­ser­va­dor Dis­ra­eli afa­vo­ria el con­cepte impe­rial, el seu opo­si­tor, el libe­ral William Glads­tone, s'esta­ve­llava amb la home rule que els irlan­de­sos dema­na­ven de forma insis­tent aigua­lint aquells impul­sos impe­ri­als que domi­na­ven el pano­rama polític, mili­tar i cul­tu­ral del Lon­dres vic­torià.

El resul­tat fou que la qüestió irlan­desa acabà en una con­fron­tació armada entre els naci­o­na­lis­tes irlan­de­sos i l'exèrcit britànic en el cèlebre aixe­ca­ment de la Pas­qua de 1916, que fou un fracàs per als inde­pen­den­tis­tes però també la lla­vor perquè l'illa obtingués la inde­pendència després d'una guerra civil i la pro­cla­mació de la república des­lli­gada del Regne Unit. Fou una esgar­ra­pada molt forta que seria el començament del procés de des­co­lo­nit­zació que d'una manera inin­ter­rom­puda ani­ria des­pu­llant Angla­terra de pràcti­ca­ment totes les seves colònies.

El segon con­flicte esclatà els anys sei­xanta a Irlanda del Nord, els sis com­tats de l'Uls­ter que que­da­ren fora de la república d'Irlanda, que pro­vocà un des­ple­ga­ment mas­siu de l'exèrcit britànic per paci­fi­car les comu­ni­tats de pro­tes­tants i catòlics que esta­ven enfron­ta­des per raons reli­gi­o­ses, soci­als i de per­ti­nença. Els pro­tes­tants se sen­tien i se sen­ten britànics i els catòlics, no. Com a con­seqüència d'aquest con­tenciós es revifà el vell Irish Repu­bli­can Army (IRA), que actuà amb violència i acci­ons ter­ro­ris­tes fins al punt de cau­sar la mort a unes 3.000 per­so­nes a Irlanda del Nord i a Angla­terra. Aquest segon con­flicte s'acabà amb el famós acord de Diven­dres Sant de 1998, un dels fets polítics millor valo­rats dels tres man­dats del pri­mer minis­tre Tony Blair.

L'eman­ci­pació d'Irlanda, per tant, ha cau­sat milers de morts, tant en la seva inde­pendència, els anys vint, com en la lluita pels drets equi­ta­tius dels irlan­de­sos del nord. Es diu que David Came­ron actuarà amb una certa raci­o­na­li­tat res­pecte a la petició for­mal d'inde­pendència d'Alex Sal­mond. Ja ho veu­rem.

Com que els esco­ce­sos saben quin pa hi donen els angle­sos, no cau­ran en la cridòria dels naci­o­na­lis­tes irlan­de­sos quan deien que “England's dif­fi­culty is Ire­land's oppor­tu­nity”. Sem­bla que ho faran d'una altra manera, sense violència, sense menys­te­nir els angle­sos, pro­po­sant que poden for­mar part de la Com­monwe­alth of Nati­ons, com si fos Nova Zelanda o Austràlia, però admi­nis­trant com cre­guin més oportú la seva pròpia sobi­ra­nia. Els con­ser­va­dors a Escòcia és una espècie gai­rebé en extinció i l'hege­mo­nia dels labo­ris­tes ha cedit molts vots i pro­ta­go­nisme al Par­tit Naci­o­na­lista Escocès. Alex Sal­mond no té pressa però no pararà fins acon­se­guir un acord per pac­tar els ter­mes de la inde­pendència esco­cesa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.