La mirada que ens fa riure

Manies, cos­tums o ritu­als cadascú té els seus a l'hora d'aga­far el diari. Cada dia quan l'arre­plego, sigui en paper o en digi­tal, el pri­mer que faig és anar a veure la punxa d'en JAP. La mirada d'en Joan Antoni Poch sobre LA notícia del dia no només em fa som­riure sinó que em fa pen­sar i m'injecta una petita dosi de feli­ci­tat que m'ajuda sense ado­nar-me'n a pas­se­jar la vista per la resta de l'actu­a­li­tat que porta el diari amb un altre ànim, ni tan fei­xuc ni tan trist. Jus­ta­ment he con­ti­nuat lle­gint i m'he tro­bat a les pàgines del diari dos exem­ples més que val la pena de conèixer perquè són molt salu­da­bles. No en va tots dos tre­ba­llen per donar a la gent ale­gria, aquell bé tan escàs. Aquesta és la raó de ser, com es gua­nya la vida, de Valen­tina Pai­le­va­nian, una artista del Circ du Soleil, ucraïnesa, que fa qua­ranta-vuit centímetres però a qui no li cal res més perquè té el poder de fer feliç la gent, d'enco­ma­nar-nos ale­gria, i amb el temps que cor­ren tro­bar algú que tre­ba­lla per fer feliç la resta no només és d'admi­rar, sinó que és un mèrit que s'ha de reconèixer. Ella, que va tenir una infan­tesa i mitja vida mar­cada pel dolor, ho ha superat. Valen­tina va ser valenta i va plan­tar cara a la por, a la difi­cul­tat i als dis­gus­tos amb un ampli som­riure. És una rodamón que sem­bra som­riu­res i feli­ci­tat allà on es plan­ten les veles del circ. Amb aquest mateix espe­rit, però des de Figue­res i fins a la Xina també repar­tirà feli­ci­tat, ria­lla­des i ale­gria, Àngel Ami­eva. A cavall d'una bici­cleta i car­re­gat de bon humor, diu­menge que ve aquest clown empor­danès ini­cia la ruta del riure. Té dos objec­tius: ofe­rir espec­ta­cles gratuïts d'humor a per­so­nes des­a­fa­vo­ri­des i fer un estudi de camp per donar res­posta a la pre­gunta “Què ens fa riure?” Ami­eva diu que la bici­cleta és el mitjà ideal per por­tar aquesta feli­ci­tat a cada racó perquè tindrà temps de mirar els ulls de les per­so­nes.Valen­tina també diu que és la mirada de l'altre la que la fa dife­rent. I penso que és pre­ci­sa­ment gràcies a les seves par­ti­cu­lars i pri­vi­le­gi­a­des mira­des, la d'en JAP, la de l'Àngel i la de la Valen­tina, que saben treure un som­riure d'allà on sem­bla­ria que només hi hau­ria d'haver planys i plors. Pot­ser la res­posta a “Què ens fa riure?” és en la mirada.