Islàndia

Islàndia va ser el pri­mer país euro­peu a caure, se'n recor­den? Va ser al 2008, quan va arri­bar el tsu­nami finan­cer des dels Estats Units i els tres prin­ci­pals bancs islan­de­sos, a diferència del que va pas­sar després en la resta d'Europa, van sus­pen­dre paga­ments. Islàndia, acos­tu­mava a viure a crèdit, es va que­dar sense diners.

Aquesta gran sotra­gada va ser vista des de bona part de la Unió amb una bar­reja de dis­plicència i com­mi­se­ració, com si els pro­ble­mes dels islan­de­sos no fos­sin cosa nos­tra. La crua rea­li­tat és que la sotra­gada es va esten­dre a Irlanda, Grècia i Por­tu­gal; i des d'allí, a la resta dels ter­ri­to­ris d'Europa. Les auto­ri­tats van haver de sor­tir cor­rents a apa­gar un foc que no havien sabut con­tro­lar quan les fla­mes ja devo­ra­ven els fona­ments de l'edi­fici. Europa va caure al fons de tot, i encara s'hi arros­sega.

A la fórmula islan­desa per sor­tir de la crisi no se li dóna gaire publi­ci­tat, perquè va con­sis­tir a dir que no es paga­rien els deu­tes con­trets en l'època de la gran ale­gria i a engar­jo­lar als res­pon­sa­bles del des­ga­vell. A la resta d'Europa s'ha anat, més aviat, per la reta­llada de sala­ris i l'aug­ment d'impos­tos per acon­se­guir pagar els deu­tes, i no tant per man­te­nir l'estat del benes­tar.

Per això, Islàndia es va con­ver­tir ràpida­ment en el far dels indig­nats, un movi­ment que va aca­bar fent aigües per falta d'un lide­ratge clar. Es va aca­bar con­ver­tint en un movi­ment con­vul­siu que els seus ene­mics van saber desa­cre­di­tar ràpida­ment.

El males­tar per­sis­teix i creix. Pot­ser és hora de pre­o­cu­par-se més per la feina i menys pels deu­tes.