En estat de setge

Aquest país té un gros pro­blema amb les seves mino­ries voci­fe­rants. La ciu­tat amfi­tri­ona d'un congrés tan impor­tant com el Mobile World Con­gress ha d'aparèixer amb gran gala i amb les nego­ci­a­ci­ons fetes; no pot ser que fins al dia abans esti­guem amb l'ai al cor perquè hi ha con­vo­cada una vaga de metro i auto­bu­sos. I no pot ser tam­poc que, en un any en què la deso­cu­pació no farà més que aug­men­tar, hos­tes que hi dei­xa­ran diners i opor­tu­ni­tats de negoci siguin escri­das­sats per sub­jec­tes que no sem­blen tenir res millor a fer i que con­si­de­ren la indig­nació un ofici digne de rebre sub­ven­ci­ons.

A Bar­ce­lona qual­se­vol dia un gra­pat de mani­fes­tants pot tallar vies de cir­cu­lació i fer per­dre els ner­vis i hores de feina a gent més con­si­de­ra­ble tant en quan­ti­tat com en qua­li­tat, o es pot acam­par en una plaça pública durant dies o set­ma­nes sense altra pre­o­cu­pació que les con­di­ci­ons mete­o­rològiques, o ins­tal·lar-se en un edi­fici, habi­ta­ble o no, en la con­fiança que l'auto­ri­tat posarà la pre­sumpció que hi ha un con­tracte en regla per damunt de l'evidència. I mals augu­ris sobre l'humor d'alguns estu­di­ants que ni estu­dien ni dei­xen estu­diar poden forçar l'anul·lació d'un acte tan con­tra­re­vo­lu­ci­o­nari com la pre­sen­tació d'un lli­bre de memòries del pre­si­dent Pujol. Davant d'aquest pano­rama, que, a causa de la des­pe­na­lit­zació dels petits delic­tes, inclou el perill crònic de ser assal­tat, algú espera encara que ens toqui la rifa d'un Euro­ve­gas?

El bon català ten­deix sem­pre a con­fon­dre el gra amb la palla, i si li pre­sen­ten una vin­di­cació que sobre el paper sem­bla rao­na­ble, se sent impul­sat a tole­rar qual­se­vol xim­ple­ria; però la dis­cussió sobre els pre­tex­tos voci­fe­rats per aques­tes mino­ritàries for­ces d'ocu­pació és banal. Hi ha argu­ments per tot, però la intel·ligència, més un bon ús de la memòria històrica, hau­ria de ser­vir per veure quan ens volen enre­dar. És cert que les con­di­ci­ons labo­rals dels anys deu i vint eren peno­ses, però el ler­rou­xisme que denun­cia el català com a llen­gua de la bur­ge­sia i incita a cre­mar con­vents va ser una desgràcia. És cert que la inci­pi­ent democràcia dels anys trenta estava amenaçada, però el ban­do­le­risme dels fais­tes era un remei pit­jor que la malal­tia. Avui dia també joves bàrbars i fal­sos pro­fe­tes ens vol­dran por­tar pel pedre­gar, però si encara ens resta una espurna de sen­tit comú, recor­da­rem que és l'imperi de la llei que salva els pobles, no la llei de la selva.