Devaluats

La paraula deva­lu­ació ens remet al fran­quisme o als pri­mers anys de democràcia, quan el govern espa­nyol va rebai­xar per decret el valor de la pes­seta en dife­rents oca­si­ons. Era una de les poques opci­ons que hi havia perquè es pogues­sin superar les suc­ces­si­ves cri­sis econòmiques i per recu­pe­rar com­pe­ti­ti­vi­tat. Con­cre­ta­ment, des del 1959, es va deva­luar la pes­seta els anys 1967, 1976, 1982, 1992 i 1993, en unes ope­ra­ci­ons que, cer­ta­ment, van con­tri­buir, en aquells moments, i acom­pa­nya­des d'altres mesu­res, a millo­rar l'eco­no­mia. Aquests últims mesos s'ha tor­nat a par­lar de deva­lu­ació, però en el sen­tit que ara, amb la moneda única euro­pea, aquesta és una ope­ració que no és a l'abast dels estats, la qual cosa no vol dir que sigui impos­si­ble de fer. Entre altres coses, perquè ja s'està por­tant a terme. Les reta­lla­des que fa mesos que aplica el govern de la Gene­ra­li­tat –i que ahir van tor­nar a pro­vo­car la sor­tida al car­rer d'estu­di­ants i tre­ba­lla­dors– i les que ha ende­gat i ende­garà el govern espa­nyol són part d'aquesta deva­lu­ació atípica. Ahir en vam tenir una prova més en les nòmines de febrer, deva­lu­a­des amb caràcter retro­ac­tiu i tot per l'aug­ment de la retenció de l'IRPF. Tot ple­gat, diuen, per poder afron­tar millor el futur i fer que l'eco­no­mia es revifi. Però, en aquest punt de la crisi i després d'escol­tar les mil i una anàlisis falli­des d'eco­no­mis­tes i polítics, qui creu en revi­fa­des? Els bancs, segur. Sobre­tot després de la injecció de capi­tal que ahir els va fer el Banc Cen­tral Euro­peu. A la resta dels ciu­ta­dans només els queda l'espe­rança que no hi hagi un sotrac més gran i poder sobre­viure, encara que els hagin deva­luat sense que se n'hagin ado­nat.